¿Per qui em pren?

-¿De veritat és vostè sacerdot? -li vaig preguntar.

-¿De veritat és vostè passatger? -va respondre.

Després ens vam mantenir en un silenci hostil que finalment va trencar ell explicant-me, en bon to, que gràcies a aquella feina es treia un sobresou que li anava molt bé, ja que tenia algun familiar incapacitat a càrrec seu.

-A més –va afegir–, el més semblant a un confessionari és un taxi. Aquí t’ho expliquen tot. Alguns fins i tot em demanen l’absolució.

-¿I els la dona?

-Si la gent es mostra penedida, ¿per què no? ¿I vostè per què és passatger?

-Això meu –li vaig dir– no és per vocació. Preferiria fer una altra cosa, però la meva feina m’obliga a viatjar.

-¿I creu en Déu? -va inquirir de cop.

-La veritat és que no –vaig confessar.

-Doncs jo sí, perquè al taxi puja sovint el diable.

-Jo hauria jurat que li agrada més el metro –vaig dir–. De fet, hi ha una estació de Madrid on me’l trobo amb freqüència.

-Així que no creu vostè en Déu, però creu en el Diable –va dir.

Al veure que la conversa adquiria un to una mica delirant, vaig començar a parlar del temps, ja que plovia a bots i barrals des que el capellà em va recollir a l’hotel per portar-me a l’estació. La tempesta cursava amb gran aparell elèctric. Un llamp va il·luminar de sobte l’interior del taxi amb una resplendor diabòlica a la llum de la qual el sacerdot em va observar a través del retrovisor amb expressió de sorpresa.

-¿A quina hora surt el seu tren? -va preguntar.

-D’aquí mitja hora –vaig dir.

Vam fer la resta del camí en silenci i al final, després de cobrar la carrera i entregar-me el rebut, va dir que li estranyava molt que no li hagués fet una oferta per la seva ànima.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

-¿Per qui em pren? -li vaig dir.

-¿Per qui vol que sigui? -va preguntar ell.