Cursa armamentista pel final de la guerra a Corea

El 15 de setembre, poc després que Pyongyang provés dos míssils balístics de curt abast, Seül va fer públics els seus avenços en tecnologia de míssils, entre els quals destaca el primer balístic llançat des d’un submarí (SLBM). Altres enginys són un míssil balístic que destrueix búnquers, un míssil de creuer antivaixell supersònic, un míssil aire-terra de llarg abast i un motor de combustible sòlid per a coets espacials, que només va tenir èxit parcial, però que els experts consideren un pas important per col·locar en òrbita satèl·lits de fabricació nacional, per monitorar moviments amenaçadors de Corea del Nord.

Moon, que no pot presentar-se a la reelecció i tem que els conservadors aconsegueixin la presidència sud-coreana a les eleccions del març –cosa que danyaria les difícils relacions amb el Nord–, ha incrementat considerablement el pressupost militar a fi de complir les condicions necessàries perquè Washington transfereixi a Seül l’Autoritat de Control Operatiu en temps de guerra (OPCON). Moon vol demostrar a Biden el seu ferm compromís amb la dissuasió, per facilitar una transferència exitosa d’OPCON, que li permetria arribar a l’anhelada «sobirania militar».

Els progressistes sud-coreans volen deslliurar el país de la dependència dels EUA en matèria de seguretat nacional, així com de la seva excessiva influència en la política sud-coreana. La voluntat de controlar la seva pròpia defensa i la desconfiança cap al lideratge de Washington es van incrementar amb les amenaces de Trump de retirar els 28.500 soldats nord-americans destacats a Corea del Sud.

Establert el 1945 com a límit temporal entre les zones d’ocupació soviètica (nord) i la nord-americana (sud), el Paral·lel 38 es va convertir després de la guerra en la frontera de facto entre les dues Corees. Avui és el símbol més dramàtic d’una contesa que els interessos geopolítics de les grans potències semblen voler perpetuar. 

Aïllat en el seu regne ermità, Kim Jong-un omple els estómacs dels 23 milions de nord-coreans –Nacions Unides assegura que milions pateixen desnutrició– amb orgull patri pel poder militar del país. A mitjans d’octubre, per commemorar el 76è aniversari del governant Partit dels Treballadors, el règim va exhibir un míssil balístic intercontinental, un nou vehicle de planatge hipersònic, un míssil balístic mòbil de curt abast i un míssil creuer de llarg abast, tots ells provats suposadament amb èxit. Encara que se sàpiga poca cosa de la precisió d’aquestes armes, és evident que si es despleguen suposen una seriosa amenaça almenys per al Japó, Corea del Sud i les bases nord-americanes estacionades als dos països.

Davant el greu deteriorament de les relacions entre Washington i Pequín, la cursa armamentista a la península coreana és bastant preocupant, sobretot quan l’Organisme Internacional per a l’Energia Atòmica apunta que Pyongyang sembla haver engegat un altre reactor en el seu principal complex nuclear. S’estima que en l’actualitat té un arsenal d’entre 30 i 60 bombes atòmiques.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Els esforços de Moon per la distensió haurien de ser atesos. El president sud-coreà va portar a la passada Assemblea General de l’ONU el seu desig que es firmi la declaració de final de guerra, una declaració política que no suposa cap compromís més enllà del reconeixement que els enemics han posat fi a les seves hostilitats, però que pot ser un pas crucial cap a un acord de pau jurídicament vinculant que reemplaçaria el d’armistici. 

La infructuosa recerca d’un acord de pau amb els EUA des dels temps de Kim Il-sung, fundador de la dinastia comunista nord-coreana, va ser potser la raó més poderosa per la qual el règim va decidir dotar-se d’armes atòmiques. El camí de la desnuclearització comença, segons Moon, amb la declaració de final de guerra.