L'últim gran conflicte de la guerra freda

El 10 d’agost de 1945, un dia després que els Estats Units llancessin la bomba atòmica sobre Nagasaki, l’Administració de Harry Truman va convocar una reunió prop de la Casa Blanca per discutir els seus  plans a l’Àsia en vista de la imminent rendició japonesa. Les tropes soviètiques acabaven d’envair la Manxúria xinesa i el nord de Corea, part del moribund imperi nipó, i a Washington urgia una estratègia per bregar amb la península i impedir que quedés sota el control de Moscou. Corea havia estat fins aleshores fora del radar nord-americà. “Cap oficial havia estat entrenat (per administrar-la) ni s’havia traçat cap pla”, escriu Don Oberdorfer al clàssic ‘The Two Koreas’. Però, aquella nit, dos joves coronels del Pentàgon determinarien el seu futur quan van dividir el país en dues zones d’ocupació d’un cop de ploma.

Recorrent a un petit mapa de National Geographic, el futur secretari d’Estat, Dean Rusk, i el futur comandant a Corea, Charles Bonesteel, van seccionar el país a l’alçada del paral·lel 38. “Treballant de pressa i sota una gran pressió, se’ns va encomanar una tasca formidable: escollir una zona per a l’ocupació nord-americana”, va escriure Rusk a les seves memòries. No sabien que aquesta era la mateixa demarcació que Rússia i el Japó havien discutit a començaments del segle per repartir-se la península en zones d’influència, però la proposta, que deixava la capital en poder dels EUA i partia el territori pràcticament per la meitat, va acabar prosperant. “Els nostres comandants la van acceptar sense gaire discussions i, sorprenentment, també ho van fer els soviètics”.

Aquest va ser el principi de la partició d’un país que havia viscut sota un sol govern centralitzat des de feia 13 segles. Un país que va quedar embolicat en el gran joc de la guerra freda després de quatre dècades reduït brutalment a ser una simple colònia japonesa. Les dues grans superpotències van escollir els líders respectius. El 1948 es va declarar al sud la República de Corea, amb Syngman Rheeal capdavant, un cristià convers i furibund anticomunista que va passar bona part de l’ocupació japonesa a l’exili i que va tornar al país en un avió militar nord-americà amb títols de Harvard i Yale a la maleta. Menys d’un mes després, es va proclamar al nord la República Popular Democràtica de Corea. Stalin va escollir Kim Il Sung per presidir-la, el pare de la dinastia que dirigeix el seu net, un guerriller que va lluitar contra els japonesos a la Xina i que va passar la segona guerra mundial en camps d’entrenament soviètics a Rússia. Tots dos aspiraven a reunificar el país.

El que va succeir va ser el contrari. Després que marxessin les tropes dels patrons estrangers, van començar les primeres escaramusses d’una guerra civil entre comunistes i capitalistes. Una guerra que no va trigar a adquirir dimensió internacional quan el Nord va envair el Sud el 1950 amb el recolzament de Moscou. “Els EUA creien que la seva credibilitat estava en joc nomésdos anys després de crear la República de Corea. Van pensar que, en cas de no intervenir, perdria la confiança dels seus aliats i envalentiria els seus enemics”, diu l’historiador de la universitat de Geòrgia, William Stueck.

Conegut com el “conflicte oblidat” als EUA, per la censura imposada a la cobertura, aquella va ser una guerra increïblement devastadora. Durant tres anys, va enfrontar a xinesos, soviètics i nord-coreans contra nord-americans, sud-coreans i una coalició de 20 països sota la bandera de Nacions Unides, la primera vegada que l’organisme creat per al manteniment de la pau prenia les armes.

Armistici i sense tractat de pau

Tècnicament, el conflicte va acabar en taules, amb un armistici i sense tractat de pau. Quan van callar els fusells, el 1953, havien mort més de dos milions de coreans, prop del 10% de la població de la península. Uns 600.000 xinesos, 36.000 nord-americans i uns 3.000 soldats de l’ONU, segons les estimacions. Hi va haver cinc milions de refugiats. La destrucció des de l’aire va ser massiva, particularment a Corea del Nord, i fruit dels bombardejos nord-americans. Documents oficials de la Força Aèria afirmen que les ciutats del Nord van registrar més devastació que les alemanyes i japoneses durant la segona guerra mundial, una campanya que alguns observadors van descriure com d’“extermini”.

Els líders del Nord, que van passar part de la guerra amagats en coves, mai no ho van oblidar. “Va ser una experiència molt dramàtica per a ells”, diu l’historiador Stueck. “Des del final de la guerra van témer que els EUA tornessin a llançar un altre atac massiu des de l’aire, així que van concloure que la millor manera per prevenir-lo era aconseguirarmes nuclears. El programa atòmic va arrencar als anys 50 amb l’ajuda soviètica, encara que no va ser fins al 2006 quan Pyongyang va detonar de forma controlada la seva primera bomba nuclear.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

L’amenaça nord-americana mai no se’n va anar. A partir del 1958, Washington va desplegar al Sud centenars de bombes nuclears que no es van retirar fins al 1991, quan Bush pare va ordenar el replegament de l’arsenal atòmic de combat a tot el món després del col·lapse de l’URSS. Però el paraigua atòmic per a Seül es va mantenir. I ho va fer amb el sobrevol de bombarders B-1 i la navegació de submarins Trident. També durant les presidències d’Obama i Trump.

A Corea del Sud queden, a més, uns 20.000 militars nord-americans, malgrat que presidents com Carter van pensar seriosament a retirar-les. Res d’això justifica el totalitarisme imposat per la dinastia Kim, que durant dècades va emmirallar-se en els règims autoritaris del Sud, però sí que serveix per comprendre la paranoia dels seus líders i les dificultats que comporta el suposat desarmament nord-coreà.