El Barça a Alexandria
El club cau en la decadència després de brillar; no és el pitjor de la seva història al camp, però sí el més preocupant fora
Veient el Dinamo de Kíev-Barça, ben entrada la segona part, el meu fill em va preguntar: «¿És aquest el pitjor Barça que has vist?». Difícil de respondre. ¿Com explicar-li a la generació Messi, als acostumats a l’abundància, als que ja ni celebraven les Lligues, allò del Barça de Gaspart (Dutruel, Christanval, Reiziger, Rochemback, Geovanni...)? ¿O els Barça dels anys de plom que van de la Lliga de Johan Cruyff com a jugador al seu primer entorxat com a entrenador? ¿Com dir-los que vam perdre una Copa d’Europa als penals contra un desconegut equip romanès o que fins i tot amb Johan les Lligues queien de dècada en dècada? ¿Com fer-los entendre que la temporada se salvava guanyant el Madrid al Camp Nou i que cada Copa del Rei era una gran festa a Canaletes? ¿Com començar a descriure el viatge sentimental, el fred bany de realitat, que va de l’‘aquest any, sí’ de l’estiu a l’‘aquest any, tampoc’ de l’hivern?
No, no és el pitjor Barça que hem vist. Però sí que és el més decadent.
La ‘decadència’, segons la RAE, és l’acció i efecte de decaure: anar a menys, perdre alguna part de les condicions o propietats que constituïen la seva força, bondat, importància o valor. Cal haver sigut a dalt per caure en la decadència, i aquesta és l’enorme diferència entre aquests Barça de plom i l’actual: d’on ve aquest, d’on venien aquells. Ni tan sols el Barça de Gaspart va ser tan decadent, ja que el dream team, bonic com va ser, no va arribar a la glòria dels anys de Messi.
El Lawrence Durrell dels anys de Messi
Avui, el Barça em sembla una d’aquestes ciutats que es van quedar enrere. Penso en Alexandria (¿algú s’atrevirà a ser el Lawrence Durrell dels anys de Messi?) o a Beirut, a Detroit o a Nova Orleans, al Berlín postmur abans del zoo de grues, a la Marràqueix que batega aliena al turisme. Crisi, guerres, revolucions en les regles socials, religioses, econòmiques i polítiques –cataclismes, catarsi, canvis d’era – solen causar la decadència de les ciutats. Sovint és un lent degoteig, imperceptible fins que és massa tard, una mala poció d’autocomplaença, incompetència, immobilisme, ceguesa, mal cap i pitjors decisions. La decadència del Barça és d’aquest tipus: el món (del futbol, en aquest cas) ha canviat, i el que abans els passava als altres ara ens ha passat a nosaltres. Li diem perdre, però va més enllà de la pilota. La sortida de Messi al París que en tres anys celebrarà Jocs Olímpics (¿ens sona?) no és el cataclisme que causa la caiguda, sinó la seva conseqüència més visible, l’amputació d’urgència quan la gangrena ja està estesa.
Els no futbolers, que són més del que sembla, solen desdenyar la importància del que passa amb la piloteta. Fan mal. El Barça és una de les multinacionals més importants d’aquest país, tot i que sovint ennuvolen aquest fet el soroll que l’envolta, el pintoresquisme (per dir alguna cosa) de molts dels seus pròcers i les passions associades al futbol. Mirem-ho així: la societat catalana no ha aconseguit evitar que, malgrat comptar durant més d’una dècada amb el millor del món en la seva disciplina, el club hagi caigut en la decadència des d’un lloc de lideratge i referència globals. Si el Barça és més que un club, la seva decadència és un greu fracàs col·lectiu que a tots ens incumbeix i afecta i que s’afegeix a la ja llarga llista de decepcions i disgustos que suma Catalunya en l’última dècada.
Per això, i per respondre al meu fill: no és el pitjor Barça que hem vist al camp, però potser sí que és el més preocupant fora del camp.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
