La ciutat sense riu Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Noruega, València, Barcelona
Fa la sensació que la ciutat ha trobat en Lahuerta el seu Marsé, el seu Casavella, un cosí segon dels Kiko Amat o Miqui Otero
Aviat farà un any de la publicació d’una novel·la que s’ha convertit en alguna cosa més que una novel·la. ‘Noruega’, de Rafa Lahuerta: una elegia per la Ciutat Vella de la capital valenciana, els barris del Mercat i de Velluters en què en els anys 80 i 90 la tradició agonitzava i el lumpen se suïcidava. Ja en van sis edicions i més de 10.000 exemplars, però no només les xifres són extraordinàries per a una editorial independent com Drassana i per al llibre en valencià –sigui quina sigui l’opció terminològica que un prefereixi per fer compatible la unitat de la llengua comuna i la particularitat valenciana, en aquest cas l’adjectiu es justifica per duplicat; està escrit en un valencià reivindicativament local, un apitxat (gramaticalment) de passats simples.
La història d’Albert Sanchis Bermell, fill de comerciants de salaons al carrer del Trench seduït més per la mala vida dels carrers, els bars o un riu encara per domar que per l’esperit botiguer, escriptor frustrat, desastre acadèmic i amorós i finalment ruïna física i sentimental, mereix no ser apreciada més enllà dels factors extraliteraris. Però és inevitable assenyalar fins a quin punt s’ha convertit en un xut d’autoestima per a les lletres valencianes des d’on menys es podia esperar (almenys partint de certes idees preconcebudes del valencià): des del cor de la capital que es donava com a terra cremada per a la llengua, de la ploma d’un Lahuerta que es defineix abans botiguer que escriptor i amb un passat d’agitador de les grades de Mestalla.
«Ací està la gran novel·la de la València oblidada, em deia a mi mateix certes nits de fervor localista», es diu el protagonista quan intenta escriure el llibre que escriurà Lahuerta. Una ciutat que «uns menyspreaven per bròfega i altres per dememoriada», un «cas perdut», un escenari «que les editorials de Madrid i Barcelona l’evitaven en els seus objectius», una ciutat repudiada per «la cultureta comarcal del nacionalisme universitari» que va aixecar «una fantasia que encara perdura davall la fal·làcia de la superioritat moral».
És cert que el ‘xoto’ Lahuerta reconeix com a antecedent les novel·les del ‘granota’ Ferran Torrent. I encara hauríem d’afegir el Mira més memorialista. Però fa la sensació que València ha trobat en Lahuerta el seu Marsé, el seu Casavella, un cosí segon dels Kiko Amat o Miqui Otero, un parent del Cercas de ‘Les lleis de la frontera’, si en lloc de Barcelona parlem de Girona.
Des d’una visió barcelocèntrica (però espero que aliena a la condescendència amb la que se sol analitzar aquí el valencià, més inclinada a donar lliçons que a rebre-les), ‘Noruega’ ens apunta amb el dit. Aquests relats d’una vida urbana prèvia al rentat de cara turístic, que narren les vides paral·leles de les dues ciutats, ens els han ofert escriptors catalans en llengua castellana. A la capital valenciana, que alguns veien com a territori perdut per a la llengua, no.
Però pensem per un dia en València i no en Barcelona. Serà inevitable, per a qualsevol lector foraster de ‘Noruega’, fer realitat la frase final de la novel·la. «Que salude eixes sombres cada vegada que torne a València».
