Lev Grossman, escriptor: "Si hi va haver un Artur real, s’ha perdut per sempre i només en tindrem ecos"

Va prendre un llarg període de reset després de la trilogia Los magos, que es va convertir en una sèrie de TV de cinc temporades. ¿Què va fer en aquells 10 anys?

Encara em resulta difícil explicar per què em vaig quedar tan encallat. Hi ha una llarga tradició i sents que has de llegir-ho tot per entendre Artur. És com una llarga seqüència matemàtica. ¿Quin és el següent terme lògic de la sèrie? I per primera vegada vaig haver d’investigar. ¿Què era aquest món en el qual vivia? Els romans acabaven d’abandonar Britània. La terra era un caos. Hi havia ruïnes per tot arreu. A més, personalment, el meu pare va morir el 2013 i necessitava pensar en ser pare i fill. No hi ha bons pares en aquesta història. El pare d’Artur era un monstre. Artur va ser un bon rei, però un pare terrible.

I mal governant. Despista que la primera cita sigui de Monty Python, però l’important és el que diu: que una dona una mica estranya vagi repartint espases no és un bon fonament per a un sistema de govern.

Monty Python eren molt intel·ligents. Crec que una cosa que em va atraure d’Artur va ser l’absurditat d’alguns dels seus aspectes. Les llacunes, els buits en el món d’Artur i com omplir-los i explicar-los, com el que passa després de la seva mort, per exemple. I em vaig adonar que volia explicar-ho.

Des del principi en el cicle artúric tot és reescriptura en què es barregen llegendes cèltiques, l’enfonsament de la Britània romana i la cavalleria medieval. Però en els últims anys s’ha tendit a intentar buscar la realitat històrica darrere del mite. Com Bernard Cornwell.

Sí, i Mary Stewart. M’encantaven, però jo volia l’Artur romàntic, no l’històric. Volia l’Artur amb tota la màgia, les fades i els àngels. Volia un Artur fantàstic que incorporés tot això. Deu molt a Tennyson, a Chrétien de Troyes. Volia un Artur amb tota aquesta raresa. El món d’Artur és això, està animat pel poder de Déu i també pel poder de les fades. I no encaixen.

No té manies en gaudir en l’anacronisme. Tenim aquesta Britània abandonada per Roma que vostè qualifica de vegades de postapocalíptica.

Sí, molt postapocalíptica i postcolonial. Va ser una de les coses que em va emocionar quan vaig començar a investigar la història. Que Artur visqués en aquest món postcolonial amb totes les ruïnes al seu voltant, que durant segles van servir de pedrera. Per això volia que Camelot estigués construïda sobre un fort romà.

Edward Carey ens deia que el que estava vivint als EUA era la destrucció d’un país. ¿Hi ha una connexió amb el que passa ara?

La primera feina d’Artur és fer fora els saxons, res d’immigrants, la Gran Bretanya per als britons. I alhora creu que governa un país cristià i amb un sol poble. I descobreix que el seu propi país està dividit, és un país complex que no comprèn. Ha d’aprendre que tot continuarà canviant. En realitat els saxons eren refugiats climàtics, fugint d’unes terres que s’inundaven. Sí, van arribar guerrers, però també famílies. Fins i tot els celtes, el poble d’Artur, feia potser mil anys que eren a la Gran Bretanya, i van rellevar els que hi vivien abans. I això no forma part de la història d’Artur, però volia intentar incorporar-ho.

Fica a l’olla tots els elements del mite artúric. ¿No es va plantejar optar per fer-ho més coherent?

És una de les raons per les quals vaig tardar deu anys. Al principi no em sentia còmode. I volia esbrinar exactament com va passar, buscar l’Artur original. Però mai ha sigut una història històrica. Sempre ha sigut una barreja de petits fragments trets de tot arreu. Després ho vaig entendre, em va encantar i era part de la diversió. Si tornem a aquests antics fragments de poemes orals gal·lesos... si hi va haver un Artur real, s’ha perdut per sempre i només en tindrem ecos.

Converteix en protagonistes a actors secundaris, cavallers oblidats de la Taula Rodona.

En part perquè eren històries noves que mai s’havien explicat. Com Sir Dagonet, el bufó de qui es riuen quan puja el seu cavall. I això és tot el que es diu d’ell. I per descomptat, hi havia cavallers gais.

Notícies relacionades

Milo Rau, ‘artivista’ total

¿Música en directe o a les deu a casa fent ‘scroll’?

I reis.

Sí. T. H. White era gai, però no podia escriure sobre això a les seves novel·les sobre Camelot. Però ara podem explicar aquesta història, i és una història increïble i molt humana. La idea de ser un cavaller, ser fort, però tenir una cosa dins teu de la qual mai pots parlar i se suposa que te n’has d’avergonyir. Tots aquests homes passant tant temps junts a la Gran Sala... és clar, si fossis gai, allà és on voldries estar.