Joe Abercrombie, autor britànic: "Sempre m’ha agradat ser cínic. Dubtar és una bona idea"

¿Adeu a La primera ley, la sèrie que l’ha fet guanyar el gruix dels seus lectors?

Per ara no he decidit llençar tot això a les escombraries. És molt possible que torni. Amb Los diablos torno a fer una cosa similar, provar una cosa lleugerament diferent per oferir a nous lectors que poden trobar intimidador intentar llegir 10 llibres. La fantasia no ha parat de crear sèries cada vegada més extenses. Crec que hi ha lloc per a una cosa més lleugera, una mica més curta, una mica més centrada.

A Los diablos un grup format per una pretendent a l’imperi d’Orient, un creuat, una dona llop, un vampir, una elfa, un nigromant, una mercenària i un frare surten de les seves cel·les en una Europa alternativa que és difícil de resumir. ¿Què l’ha portat a construir aquest escenari?

La clau és que es tracta d’Europa en lloc d’un món secundari totalment inventat. Si parles de Cartago o Troia la gent se situa immediatament, si fas acudits sobre homes llop alemanys ho capten. Però ha de transmetre una sensació d’estranyesa: el món es va construir sobre els ossos d’una cosa més emocionant, amb una Europa plena de ruïnes cartagineses amb toc màgic. El món grec és diferent perquè Troia va vèncer. La gran diferència, suposo, és que hi va haver una Salvadora, i per tant, una església i un sacerdoci femenins. I això realment em va semblar una manera ràpida de mostrar que estem en un món lleugerament diferent, mirat a través del mirall.

Als seus llibres sempre hi ha més ambigüitat moral que heroisme. I aquí l’Església compta amb una branca, la Santa Conveniència, disposada a fer el necessari per aconseguir els seus objectius en benefici d’un bé major. No sé si quan se li va acudir la Santa Conveniència coneixia aquests tres principis del fundador de l’Opus Dei: la santa intransigència, la santa coacció i el sant desvergonyiment.

És interessant. A primera vista no sona gaire virtuós. Sí, la religió pot tornar-se molt aterridora.

En la seva paròdia de l’Església catòlica...

No tinc cap problema amb el catolicisme, és la religió que defineix l’Europa medieval, era inevitable. Prefereixo parlar de religió en general que posar-me a la cua de les crítiques al catolicisme.

..., bé, de pràctiques religioses tradicionals. El seu recurs és modificar-les lleugerament per mostrar l’absurd. Com la Carbassa i la Sandàlia sagrades de La vida de Brian.

La peregrinació, les relíquies, les indulgències, algunes pràctiques financeres i com l’espiritualitat es va monetitzar... El nexe entre el capitalisme i la religió sempre ha sigut un tema fascinant. I alhora, no s’ha de perdre de vista que la religió també pot ser una gran força per al bé en ocasions. Molta gent creia en això amb molta sinceritat.

Els seus llibres no es caracteritzen per cap tipus de compromís polític, sinó més aviat pel seu cinisme. Però també hi ha un corrent més militant en el gènere...

La fantasia de vegades ha sigut culpable de simplificar bastant les coses, de presentar una visió molt edulcorada de la monarquia, del passat, una aproximació a la política bastant reaccionària. I a mi sempre m’ha agradat ser cínic i dubtar sobre les coses. Dubtar és una bona idea. Creure del tot en alguna cosa és bastant perillós. A La primera ley mostrava el meu escepticisme davant la idea d’un rei promès que torna per liderar una nació i sobre la manipulació de la història. Gandalf..., és bastant problemàtica aquesta persona que està disposada a manipular els sistemes polítics i a inventar històries per aconseguir el que vol. En la trilogia de La era de la locura vaig capgirar la situació i vaig adoptar una perspectiva cínica i escèptica sobre la revolució i la lluita de classes. En definitiva, crec que no hi ha respostes fàcils a les preguntes difícils.

Potser la fantasia té una funció política en un sentit més abstracte. Mostrar que tot pot ser diferent, que hi pot haver altres punts de vista just quan tothom sembla ficat dins de la bombolla de la seva certesa.

La fantasia és més útil quan és una bona eina al·legòrica perquè la gent s’allunyi d’aquesta atmosfera de realitat tan polaritzada i sobrecarregada i provi idees i experimenti amb postures que podrien resultar-los molt difícils d’acceptar en el món real.

Als seus llibres escrivia fantasia sense monstres (a part dels humans). I ara passa a un festival de monstres. ¿Què l’ha portat a això?

Volia un llibre amb un gran component fantàstic, amb molta màgia, molts monstres, molts dels monstres clàssics que estem acostumats a veure: homes llop, vampirs, follets, trols..., un munt de mags i bruixots d’un tipus o altre. En part perquè vaig pensar que seria entretingut i en part, suposo, perquè m’interessava, com sempre, investigar la qüestió d’on hi ha la línia entre heroi i malvat.

¿Quin és el sentit del sentit de l’humor (que en aquesta sèrie és constant) en la fantasia?

La fantasia sol tenir un to bastant solemne, místic, i pot resultar una mica pomposa de vegades. Però a l’escriure sempre m’ha agradat l’enginy en els personatges, que no vol dir necessàriament ni pallassades ni comèdia.

En quina fase està l’adaptació al cine de Best serve cold per Tim Miller?

Estancada, o en suspens. No està morta, però tampoc en procés de producció immediata.

¿I la compra dels drets de Los diablos per James Cameron?

L’acord es va tancar un temps abans que sortís el llibre i ara estem treballant en això, en la primera part del procés de guió. Però és una etapa molt primerenca. Encara estem intercanviant idees, i veurem com evoluciona.

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

¿Les relacions sexuals interespècies, per no anomenar-les directament bestialisme, sobreviuran? ¿I els moments d’humor?

En primera instància, adaptarem el llibre tal com està i després sorgiran moltes d’aquestes preguntes. És a dir, crec que necessita una classificació R, la qual cosa és un desafiament perquè potencialment limita el públic i el pressupost. Però és un concepte molt difícil d’implementar amb una certificació PG o una cosa així. Em sorprendria i em decebria si es llimessin totes les asprors d’aquesta manera. Part de la gràcia d’això és que de vegades surt de mare.