Sophie White, terror i malaltia mental

Sophie White té múltiples cares. Va guanyar el prestigiós premi Shirley Jackson de literatura d’horror amb Donde yo termino (La biblioteca de Carfax), el seu únic llibre publicat a Espanya, però presenta dos pòdcasts de comèdia (Mother of Pod i The Creep Dive) i publica novel·les sobre el ridícul del món influencer amb portades acolorides dignes dels temps més petards de la lamentablement etiquetada com a chick lit. Però en un to o un altre sobrevola sobre els mateixos temes, com la càrrega psicològica que comporta la maternitat (en el seu blog sobre el tema ofereix de broma un kit d’autoesterilització gratis per cada episodi), les cures de les persones dependents o la salut mental. D’això en parlem aprofitant la seva presència al Festival Celsius d’Avilés.

"Sí. No tinc dues cares, crec que en són tres o quatre. Soc una gran fan del terror, m’encanta el gore, vaig créixer obsessionada per Stephen King, Shirley Jackson, fins i tot amb els llibres infantils Pànic. Tot i que vaig començar en la ficció comercial romàntica i amb portades acolorides, també en aquests llibres hi ha temes més foscos, com el dol, l’addicció o les malalties mentals; aquestes persones que representen les vides per a un públic que no coneixen formen part d’una cultura realment aterridora", explica White, que a les seves obres de no ficció (Mi cuerpo y otras historias de terror) ha tractat problemes que ha hagut de superar, com l’addicció a l’alcohol o la bipolaritat.

Costums sinistres

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

A Donde yo termino ho fa encara més específicament. Tot i que va haver de preparar-se per arribar a fer-ho amb aquesta cruesa. En una illa, una àvia i una neta, Aioleann, tenen a càrrec seu la mare d’aquesta, en estat catatònic: per a elles és "la cosa del llit" i la crueltat amb què la tracten obliga el lector a interrompre la lectura en més d’un moment per prendre alè. A aquesta illa hi arriba una pintora en ple procés de postpart per a una residència artística... i la jove comença a abocar tot el seu interès i les seves cures en aquesta mare per la qual se sent malaltissament atreta i el nen que li desperta una gelosia extrema.

Donde yo termino podria definir-se també com a folk horror. Aquestes històries en comunitats rurals aïllades que guarden secrets que poden portar a la perdició l’innocent nouvingut. El gaèlic és present constantment. "Sento que de vegades l’irlandès es representa de forma cursi, un paisatge verd, els follets, la versió americanitzada de l’irlandès que balla i beu... l’anomenem "irlandès d’escenari" a Irlanda. Jo volia escriure sobre la cruesa del paisatge irlandès i del seu idioma, que procedeix de generacions de persones que realment han lluitat per la seva llibertat i la força per tenir la seva pròpia identitat", explica, progressivament reivindicativa. "Com a resultat de l’ocupació anglesa d’Irlanda, vam tenir una fam catastròfica en el segle XIX que va aniquilar la població. I mentre passava, els anglesos exportaven aliments. Va ser particularment atroç. Hi ha un trauma arrelat a l’illa d’Irlanda", conclou. "Una situació molt fosca", diu. "Tot i que el folk horror és també un subgènere divertit en el qual endinsar-se i experimentar amb les tradicions imaginàries d’aquestes comunitats aïllades. I també on la veritable tradició pot integrar-se".