Glasgow i el clima

El nostre estil de vida és el causant d’aquesta situació, però ens costa admetre-ho perquè és incòmode reconèixer que la culpa la tenen l’augment disparat de població, que s’ha triplicat en els últims 75 anys, la nostra forma de produir energia i de viatjar, la manera en què desforestem i excavem la Terra o embrutem els oceans... Això planteja debats interessants com si el Brasil i el Congo són amos de fer el que vulguin amb els boscos, pulmons del planeta, o en són els simples administradors en nom de la humanitat. Per tractar del problema l’ONU va convocar una primera conferència internacional el 1995 i dos anys després a Kyoto es va fer el primer intent seriós d’enfrontar-lo amb una reducció de les emissions de CO2. Kyoto va inventar el ‘cap and trade’, que posava un límit a aquestes emissions, però permetia traficar-hi si un s’excedia o quedava curt, en un procediment imaginatiu que no va funcionar, perquè no era obligatori i perquè els EUA, la Xina i l’Índia no el van acceptar. De manera que la situació va continuar empitjorant fins a la Cimera de París, el 2015, on per primera vegada es va adoptar un compromís clar per impedir que la temperatura global pugés a finals de segle més de 2 graus sobre els nivells preindustrials. I per ajudar els països pobres es va acordar un fons de 100.000 milions de dòlars anuals... que no es desemborsaran fins al 2024. Després, el 2019 es va fer a Madrid una altra reunió que tampoc va aconseguir que els participants recolzessin i es comprometessin a reduir les emissions un 45% fins al 2030 i a no emetre el 2050 més CO2 del que l’atmosfera pot absorbir.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

William Nordahaus diu que estem perdent el temps amb aquestes reunions perquè els compromisos no són obligatoris, ja que el compliment queda a la voluntat dels participants, i pensa que caldria canviar el format actual de conferència pel de «club», en què els membres tenen obligació de complir les regles sota amenaça de sancions. És clar que això és més fàcil dir-ho que fer-ho, en un món d’estats sobirans que estan per definició mal adaptats al combat contra problemes globals, com també mostra la lluita contra la Covid-19.

A Glasgow es reuneixen 175 països, un centenar de caps d’Estat i de Govern i 20.000 delegats amb l’objectiu de «mantenir viva l’esperança», perquè, com ha dit Inger Andersen, directora del Programa de Medi Ambient de l’ONU, «el món ha de despertar el perill a què ens enfrontem com a espècie», ja que si seguim com fins ara la temperatura del planeta pujarà 2,7 graus el 2100 i les conseqüències seran terribles. Els europeus ho fem força bé i últimament també els nord-americans. Però, d’una banda, falten compromisos clars d’altres grans contaminants com la Xina, l’Índia i el Brasil i, de l’altra, no és fàcil demanar sacrificis addicionals ara, quan el preu de l’electricitat està desbocat i augmenta el consum de carbó, mentre que el gas, de què depèn el 50% de l’energia a Europa, també contamina. I tot sense voler abaixar el nostre nivell de vida. Steve Koonin creu que el problema no té solució perquè l’escalfament global continuarà implacable i l’ésser humà no tindrà més remei que adaptar-se, com ha fet durant tota la seva existència. Si pot.