Del rosa al groc

Aquesta setmana, assemblea a Pamplona de l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF), el clima era un altre. El seu president Marc Puig lamentava que ni Pedro Sánchez ni Nadia Calviño haguessin acceptat la seva insistent invitació per escoltar les grans empreses amb centre de decisió a Espanya. I hi havia preocupació pel possible (i temut) canvi en el règim fiscal de les successions a les empreses familiars, que va ser acordat fa molts anys amb Felipe González i que és bastant comú a Europa. I Puig, molt aplaudit, va repetir que s’oposarien que les empreses espanyoles quedessin en inferioritat de condicions que les seves competidores.

¿Què ha passat entre el juny i l’octubre? Primer, que a les bones expectatives mundials del juny els ha sortit un gra verinós: el brutal augment del preu del gas natural, els colls d’ampolla en els subministraments i la reaparició de la inflació. A Espanya estem en el 5,5% a l’octubre. I tot i que els bancs centrals afirmen que és conjuntural –Lagarde aquesta mateixa setmana– potser és que tenen por d’haver d’apujar els tipus d’interès i avortar la recuperació. El fantasma de la inflació ho enverina tot.

A més, Calviño ha perdut credibilitat. Va apostar per un creixement del 6,5% del PIB aquest any i del 7% el 2022, cosa que li ha permès presentar uns pressupostos simpàtics. Però les previsions s’estan esfumant i tot i que l’ocupació ha anat molt bé aquest estiu –dada important–, divendres l’INE va confirmar que el PIB creixerà menys del previst. Amb un 2% en el tercer trimestre i un ritme anual del 2,7%, és difícil que el creixement del 2021 arribi al 4,5% (no seria el pitjor), dos punts menys del que deia Calviño. El 7% del 2022 ja sembla quimèric. 

No és només la credibilitat econòmica la que pateix. La política es degrada. La picabaralla sobre la llei de la vivenda ha mostrat que Podem és un soci molt incòmode per a un president que va dir en el recent congrés de València que el PSOE és l’encarnació espanyola de la pragmàtica socialdemocràcia europea. 

La vivenda és fonamental, però no nuclear. Una mica de populisme a temps té alguna excusa i Pedro Sánchez va prometre derogar la reforma laboral de Rajoy (tampoc Felipe volia l’OTAN). I ho va rubricar quan el pacte de l’abraçada amb Pablo Iglesias després de les segones eleccions del 2019. Però un país que demana 140.000 milions a la UE i el voluminós dèficit públic del qual és només possible per la política de baixos tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE) no pot permetre’s una normativa laboral contrària al mínim comú denominador europeu. I la Comissió de Brussel·les i el BCE creuen que la reforma Rajoy, malgrat excessos, va ser eficaç perquè va permetre crear molta ocupació. ¡Pot ser corregida, no desmantellada!

El Govern així ho va acabar admetent al sol·licitar els fons de regeneració europeus. Per això és absurd que Sánchez no hagi anat corregint el tret (com va fer Felipe amb l’OTAN) i hagi continuat insistint (congrés de València) en la derogació. 

Notícies relacionades

La immoralitat d’EH Bildu

El Sant Jordi més internacional

I quan ha intentat corregir la vicepresidenta Yolanda Díaz, que anava a una reforma que donava la raó als sindicats i excloïa la CEOE, s’ha trobat amb una crisi en majúscules que, la resolgui com la resolgui a curt termini, ja ha fet més malbé la seva credibilitat. Estava clar que sense acord amb la CEOE –i traient força als convenis d’empresa– tindria serioses dificultats a Brussel·les. ¿Per què doncs no preparar el terreny? No es poden proclamar tots els dies –i fins al final– dues coses incompatibles: liquidar la reforma Rajoy i pactar a Brussel·les que no es trauria flexibilitat a l’economia.

Un ministre –diuen que el que més mana– em diu: «al final, a l’últim segon de l’últim minut, hi haurà acord amb Podem». Val, els acords de l’últim segon potser ajuden a sobreviure. Però, repetits, treuen credibilitat. I en temps convulsos (els preus pujant un 5,5%) l’autoritat moral és el principal paraigua del governant.