Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Raó, esperança i desafiament
La batalla política de la setmana s’ha revestit més d’essència que de presència; quan s’han vist obligades, Calviño i Díaz han parlat de mètode i límits, assenyalant així la intensitat dels seus ideals
Si la rivalitat hagués sigut entre dos homes s’hauria parlat d’ànsies de protagonisme, marcar perfil propi, batalla d’egos i nivells de testosterona. I també hauria sigut cert. Sobren antecedents no gaire llunyans. Però al tractar-se de dues dones, la batalla política de la setmana s’ha revestit més d’essència que de presència. Ho demostra l’escassetat de declaracions públiques de les interpel·lades. I quan s’han vist obligades, han parlat de mètode i límits, assenyalant així la intensitat dels seus ideals.
Al principi va ser el verb. I el debat es va centrar en si era o no possible «derogar» la reforma laboral com va plantejar Eva Granados. Qüestió gens fútil perquè s’havia repetit moltes vegades que així es faria. Era promesa electoral compartida pels dos socis de l’actual Govern d’Espanya. I tot i que hi va haver vaivens propis de quan i davant qui es pronunciava la paraula maleïda o s’aplicava un eufemisme per no encendre els ànims, la ciutadania va entendre i va assumir el que al final no pot ser. Per això ara el repte està en qui li posa el cascavell al gat de la decepció. De moment ens hem quedat amb «la reforma de la reforma» davant la impossibilitat d’elaborar a curt termini una nova llei tan complexa com efectiva i de consens que, llavors sí, comportaria la derogació de l’actual.
Notícies relacionades
Ho saben bé Nadia María Calviño Santamaría (la Corunya, 3 d’octubre del 1968) i Yolanda Díaz Pérez (Fene, la Corunya, 6 de maig del 1971) les dues vicepresidentes, primera i segona, en qui s’ha encarnat la disputa ideològica i que té a veure amb els límits reals que els socialistes poden traçar. Els d’Unides Podem es pressuposen perquè van néixer per canviar les formes de govern que representen els seus actuals socis, als quals llavors volien combatre. No oblidem que la diferència sortida el 15-M tornava a situar-se entre transició i ruptura. El debat que no es va lliurar al final de la dictadura. I tot i que el moment és un altre, les ideologies s’han recuperat i la força que representa el poder no sempre és suficient per convertir-lo en l’argamassa que tot ho aguanta ni en la goma d’enganxar que tot ho arregla.
La també ministra de Treball i Economia Social, advocada laboralista vinculada des de jove al Partit Comunista i de llarga trajectòria política a la seva Galícia natal, és dona de fortes conviccions. No menys que la titular d’Economia, també advocada i economista, si bé la seva carrera ha sigut tècnica tant a l’Administració espanyola com a l’europea, on va arribar a ocupar la direcció general de Pressupostos. Atalaya que permet controlar el que ara ella mateixa elabora. No és estrany, doncs, que Calviño resumeixi el dilema actual com una qüestió de mètode, a diferència dels límits que vol conèixer la seva companya Díaz. Perquè allà on la primera sap que hi ha la frontera marcada per Brussel·les, la segona entén que la manera de guanyar espai és tensant les línies establertes. Una cosa a la qual el PSOE va anar renunciant així que s’anava instal·lant, mentre que Podem continua predicant la seva revolució ara des dels confortables salons del poder. De fons, el debat sobre l’abast del pragmatisme sense que perverteixi els ideals. L’únic per a la qual cosa val la pena el sacrifici. Paraula de Karl Popper.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
