La nota Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Avisos a Colau
L’alcaldessa no s’ha acostat a la majoria dels barcelonins que no la van votar. No ha traspassat la frontera dels seus electors
La recent nota del Cercle d’Economia i gran quantitat d’informacions indiquen que Barcelona està sortint de la crisi del coronavirus en un estat d’ànim d’insatisfacció, queixa i certa depressió. I moltes vegades la crítica s’adreça directament a l’alcaldessa. No obstant, l’enquesta de serveis municipals diu que la gestió de l’ajuntament és aprovada per un 70% i que la satisfacció per viure a la ciutat obté una nota alta, 7,5 sobre 10. Tot i que, curiós, un 28% diu que, si pogués, abandonaria la ciutat.
¿Què passa realment a Barcelona? Colau va ser elegida el 2015 després de guanyar les eleccions amb 11 regidors (sobre 41) i després d’haver dirigit fins poc abans la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Va ser una candidatura nascuda de l’àmplia i justificada protesta social contra la llarga crisi iniciada el 2008. El 2019 va tornar a ser alcaldessa, amb el recolzament del PSC (i de Manuel Valls) malgrat haver sigut superada en vots per ERC.
Potser el principal problema de Colau és que, malgrat la seva aliança amb el PSC, la visió de la ciutat dels seus regidors continua dominada per la protesta anticapitalista del 2015. El 1979, primeres eleccions municipals, Narcís Serra, rellevat el 1982 per Pasqual Maragall, va ser elegit per ser el candidat d’esquerres més votat amb un programa molt crític amb l’especulació urbanística de l’era Porcioles. Però Serra i Maragall van saber llançar projectes de ciutat (Jocs Olímpics del 92, bicapitalitat de Barcelona) que, independentment del seu èxit o fracàs, traspassaven la frontera dels seus electors i unien Barcelona. Colau no ha sabut, o no ha volgut, encapçalar un projecte ampli de ciutat, sinó que s’ha encasellat en la protesta social. Després de set anys de govern el desgast l’està afectant, i els qui no simpatitzaven amb ella (els seus resultats van estar més lluny de la majoria que els dels alcaldes socialistes i el mateix Xavier Trias) alcen la veu.
Dir que Colau encarna la Barcelona del «no» és, sens dubte, excessiu. Però allà hi ha el seu recel cap als Jocs Olímpics del 2030 i la seva oposició a l’ampliació de l’aeroport. I en les causes positives que ha abraçat (la transició ecològica o la pacificació del trànsit) ha predominat més el tic d’altiva suficiència, dels qui creuen tenir el monopoli de la ciència i el progrés, que el convenient i humil esforç didàctic al qual obliguen assumptes complexos que trenquen amb costums arrelades.
El rebuig de l’Eixample als blocs de formigó –aixecats aprofitant la pandèmia– pot ser titllat d’egoista reacció de classes mitjanes acomodades, però el cert és que travessar-lo és un infern a moltes hores i que la circulació (tot i que l’ajuntament ha dividit la pregunta) és un dels problemes que els ciutadans citen com a principals. I el mal humor dels veïns de barris populars com Sant Andreu contra les normes imposades de forma precipitada sobre la recollida selectiva d’escombraries indica que el malestar no és monopoli dels carrers amb més poder adquisitiu.
El malestar –que Colau ha de tenir en compte si aspira a un tercer mandat– té el seu origen en l’escassa voluntat de representar tots els barcelonins, en la suficiència amb què s’arbitren mesures, de vegades encertades però discutibles, i en un balanç mediocre en temes urgents com l’accés a la vivenda. El suport del PSC l’ha enfortit en el consistori, però Colau s’ha acostat poc als ciutadans que no la van votar, que són la majoria. Ara, els avisos li estan arribant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
