¿Puigdemont contra Sánchez?

Per a alguns analistes només és soroll. Pur teatre. Però qui no ho creu és Sánchez, que –espantat– divendres va arrencar una declaració conjunta al Govern alemany –país en contra que el català sigui reconegut com una llengua oficial de la UE– per entreobrir la porta a aquesta possibilitat. Sánchez sap que els set diputats de Junts –fins i tot sense votar una moció de censura– li poden fer la vida quasi impossible. No ja amb els Pressupostos, sinó votant contra tot. Oficialitzant que el Govern no pot governar perquè no té majoria parlamentària.

¿Per què amenaça Puigdemont? A l’expresident se li fa difícil entendre –mai ha comprès la realitat espanyola, com va demostrar amb la declaració d’independència el 2017– que si la llei d’amnistia es va aprovar el maig del 2024 encara no pot tornar a Catalunya. Més quan el Constitucional ja ha dit que la llei és constitucional. ¿Pot pensar –no és jurista– que, si pressiona més Sánchez, el Constitucional resoldrà abans l’espinós tema de la malversació?

I l’exili és molt dur. ¿Com dirigir un partit tan divers des de tan lluny? ¿Com mantenir vuit anys Waterloo? Més encara després d’haver perdut les eleccions del 2024 contra Illa i no haver aconseguit que ni el PSC ni ERC el deixessin ser president malgrat haver quedat segon. Ell sí que ho va permetre a Sánchez després de les eleccions espanyoles del 2023. Convençut del seu personatge, creu –o vol creure– que Sánchez ha traït el pacte d’investidura d’aquell any. I no només no és president, sinó que segueix sense amnistia.

I pensa que, si no torna ràpid, cada dia serà més una pàgina del passat i Junts pot acabar diluint-se. El fort ascens en les enquestes del nou partit de l’alcaldessa de Ripoll el fa témer que Junts sigui castigat en les municipals de 2027. ¿Li pot passar a Junts amb Orriols una cosa semblant al que li ha passat al PP amb Vox? És el que temen molts alcaldes de Junts. Que continuar mostrant-se com el partit que recolza un govern del PSOE que predica les bondats de la immigració sigui un suïcidi electoral. Pujol va dir que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya. Però va ser el 1977 i es referia a immigrants espanyols. A hores d’ara, temen que l’augment de la immigració magribina –que, d’altra banda, és la mà d’obra disponible per a moltes indústries de la Catalunya central– els faci perdre vots davant d’Orriols, que enarbora la bandera de la fermesa davant la inseguretat.

Puigdemont volia reaccionar i trencar amb Sánchez. Però, ¿què significa trencar? Pot ser fer-li perdre moltes votacions i proposar iniciatives –sobre els autònoms, la immigració, l’ordre públic– que el diferenciïn del PSOE. Tot i que coincideixin amb el PP. Això pot deixar Sánchez gairebé en via morta… però sense matar-lo. A Puigdemont li convé un Sánchez feble, però viu. Per arrencar-li victòries a exhibir davant dels seus. I Sánchez no vol semblar moribund. Per això l’acord amb el Govern alemany, que serà de difícil concreció. Tot i que Merz i Sánchez es necessitin – són el partit popular i el socialista més forts de la UE–, la CDU alemanya és sòcia del PP espanyol. Per tant, és difícil per a Merz si Feijóo noho vol. Difícil per a un Feijóo que té por de Vox.

Notícies relacionades

Dietari d’un català orfe

Rics i la taxa sobre el patrimoni

Sánchez té una lògica por cerval a la via morta. Però és difícil que Puigdemont arribi a recolzar una moció de censura. O qualsevol avanç electoral. La seva força és la dels seus set diputats a Madrid, que són –en aquest Congrés– la frontissa imprescindible. ¿I si no ho fossin en el següent? ¿I com s’acabaria tot el tema de l’amnistia?

A Puigdemont li va tocar el dècim de la loteria –set diputats frontissa– i racionalment no el pot tirar. Però Puigdemont és Puigdemont. El 2017 era president i va canviar la Generalitat per Waterloo per no fallar al seu electorat independentista. Tampoc va ser gaire racional.