Contra l’autoexplotació Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’enganyifa de la cultura de l’esforç

La nostra generació va ser educada en la promesa que esforçar-se tenia recompensa. Exèrcits de ‘workalcoholics’ han patit en carn pròpia l’embolic

3
Es llegeix en minuts
L’enganyifa de la cultura de l’esforç

Sempre he anat repetint, com un papagai, a les meves filles i amics, la importància de l’esforç. La cultura de l’esforç. Però ja no em surt. L’experiència em diu que pot ser que sí, pot ser que no. Tots tenim exemples pròxims que desmunten la teoria. Aquell company de l’escola que tant s’esforçava ha acabat amargat en un banc. Aquell altre col·lega de professió, tan gandul, disfruta no obstant d’un exitós despatx sense fer res.

El temps invertit a esforçar-se tampoc garanteix res: treballar més hores durant la vida no significa aconseguir càrrecs més bons ni més diners. Quants professionals millors i més esforçats que un mateix no han tingut tanta sort. Em desconcerten. I quants de molt més mandrosos estan vivint d’allò més bé amb glòria i riquesa. Em consten.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Llegeixo els impagables ‘Diarios’ (Pepitas Ed.), d’Iñaki Uriarte, i al principi m’ofèn la seva manera de fer gala de certa despreocupació pel deure de treballar. Però a poc a poc em sedueix i em produeix certa enveja que visqui sense mala consciència per això. Diu: «Ni ‘esperit de sacrifici’, ni ‘afany de superació’, ni ‘aspiració a l’excel·lència’. Cap respecte o simpatia per aquestes coses... No tinc res en contra de la mandra, sinó tot el contrari». Esgrimeix una frase de Rafael Sánchez Ferlosio inquietant: «¡Com us heu equivocat sempre! Era a l’afany, al treball, a la deterioració, a la fatiga; no a l’assossec, ni a la folgança, ni al plaer, ni a l’afartament, a qui havíeu d’haver preguntat: “¿Per a què serviu?”». I recorda el comentari d’un empresari americà al retirar-se als 40 anys: «No crec que en l’hora de la mort ningú s’hagi lamentat de no haver passat més hores a l’oficina».

Com a mecanisme d’expectativa, la cançoneta de l’esforç és molt seductora. La societat benpensant ens la inculca amb insistència. Sospitós. Al final es constata que l’autoexplotació a què t’has sotmès no garanteix res. I que sovint aquest sobreesforç produeix dues coses: el casament propi i beneficiar un altre, que sí que sap rendibilitzar el teu esforç. Per això t’ha envalentit amb vehemència a fer-ho, «va, esforça’t». I per això s’entén que gent escarmentada ja no ho intenti. L’ascensor social està espatllat, si és que algun dia va funcionar.

¿S’ha de vagarejar, doncs? No, és clar, viure de gorra seria poc solidari amb els altres que penquen. Tothom hauria d’aportar alguna cosa, segons les seves capacitats. Però no fer-ho tampoc seria cap delicte. No obstant, treballar molt de vegades sí que ho és. Alguns individus molt esforçats acaben precisament forçant les coses més enllà del que és legal, ja no diguem ètic. Grans desastres financers, tripijocs comptables, estafes massives, robatoris encoberts, han sigut provocats per yuppies molt treballadors i esforçats, sovint formats en prestigioses escoles internacionals de negocis. 

Notícies relacionades

L’esforç continuat produeix ànsia. Per tant, insatisfacció. Si hi summes la competitivitat, s’entra en una espiral on mai es troba l’estadi final, una carrera frenètica enlloc. L’afany en la innovació permanent, vengui o no a tomb, és absurd com ja ens va alertar sagaçment Xavier Rubert de Ventós. La nostra generació va ser educada en la promesa que l’esforç tenia recompensa. Als anys 90 es van anar creant exèrcits de ‘workalcoholics’ que han patit en carn pròpia l’embolic. I que, paradoxalment, ara descobreixen que la seva jubilació està en dubte.

En tot cas l’esforç hauria de ser una decisió personal i voluntària. Aplicat puntualment en el que ens vingui de gust. L’esforç ha de ser entès com un plaer, com aquella carrera que et costa, però que la meta et satisfà. O com la nit en blanc perseguint un projecte exigent, que finalment et confortarà al veure la llum. O no. El camí ja haurà valgut la pena. Haurà sigut una decisió instintiva i no forçada. Ni per algú aliè ni pel teu ego. Res a la natura s’esforça més del que és imprescindible. Tot transcorre segons la llei del mínim esforç, esforç, sí, però el mínim per estar en equilibri. Potser en un futur no gaire llunyà, hi hagi una societat on ningú hagi d’esforçar-se per res per viure en pau. I sense mala consciència per això.

Temes:

Ocupació