Context

Fer cases com cotxes

Continuem construint com els romans

I maginem que quan algú es compra un cotxe, hagués de trucar primer a un ferrer perquè n’hi fes el xassís. Després, a una empresa per comprar-li el motor. Més tard, a un tapisser per fer-ne els seients, a un vidrier per al parabrisa. Finalment, contractar una marca de recautxutatges per posar-li les rodes. I fer tot el muntatge al carrer, a la intempèrie. Absurd, ¿no? Doncs una cosa similar passa amb la construcció avui dia. Es van afegint capes i capes l’una darrere d’una altra durant mesos i mesos. El sistema constructiu poc difereix tecnològicament del dels romans, que utilitzaven maons i ciment. Així es continuen fent la majoria d’edificis. La fase humida, la fonamentació amb formigó, els forjats, els envans, llasten de forma crítica un procediment que requereix un any i mig de mitjana per poder ser habitat i amb possibilitat de múltiples fallades.

No és únicament un retard monumental, sinó un dispendi energètic inadmissible. El sector de la construcció, malgrat el gran boom que ha tingut a Espanya, donant cops de pilota siderals, continua ancorat en els processos convencionals obsolets. Les grans empreses constructores no han estat interessades a avançar en la racionalització, que porta a abaratir el cost i reduir el temps d’execució. La construcció és responsable, a escala mundial, del 37% de les emissions de CO2. Per tant, cada vivenda acabada, tot i que estigui ben dissenyada, aïllada i consumeixi poc, ja neix amb una greu motxilla de dèficit energètic a la seva esquena.

Notícies relacionades

El 1949 la parella d’arquitectes nord-americana Ray i Charles Eames van concebre la seva casa estudi, la mítica Case Study House núm. 8, com un producte industrial. Tots els perfils metàl·lics, recobriments i acabats, eren productes estàndards de catàleg per acoblar. No hi havia fase humida. Des d’aleshores hi ha hagut moltes propostes de cases prefabricades, modulars, industrials. Algunes notables a Espanya, però unifamiliars. Ara arriba el repte de la industrialització massiva en altura.

Sens dubte, la construcció del futur serà robotitzada offsite en tallers pròxims, amb un precís control de qualitat, i acoblada onsite en poques setmanes. Un producte confeccionat i customitzat a mida. I lluny del que la gent percep, industrialització no vol dir amuntegar contenidors de vaixell reciclats, no és homogeneïtzació ni lletjor, sinó tot el contrari. Però canviar aquesta dinàmica, que requereix una abundant inversió i que trastoca tot l’engranatge tradicional, és difícil. No és suficient la conscienciació que emergeix des de postulats ecologistes. És necessària una nova regulació estatal, que superi l’obsolet i burocràtic CT., Codi Tècnic de l’Edificació, del 2006. Espanya porta molt retard respecte als Estats Units, països nòrdics o centreeuropeus. I a anys llum de les recents experiències a la Xina, on poden aixecar un bloc de vivendes en un mes. Ho veurem tard o d’hora –més aviat tard– per aquí.

Temes:

Construmat Construcció

Inicia sessió 0 Comentaris

La bretxa entre pujada d’ingressos i inflació tensa les arques municipals

CaixaImpulse inverteix 24,8 milions en innovació en salut