Atents a la vivenda

El sobreescalfament del mercat immobiliari és un indicador que cal vigilar, perquè pot arrossegar greus conseqüències; de manera que l’últim avís del Banc Central Europeu (BCE), advertint que els preus de la vivenda a Espanya estan sobrevalorats entre un 5% i un 15% ha de ser tingut en compte. Sense arribar a l’alarmisme, perquè la situació dista molt de la febre alcista en altres països, com els Estats Units, i perquè el mateix supervisor europeu diu al seu últim informe que la sobrevaloració dels immobles residencials a Espanya està per sota de la mitjana de la zona euro. Tot remet al temor d’una bombolla que torni a fer trontollar l’economia, un temor que, pel que sembla, és més infundat que real. L’alça dels preus dels pisos pot deure’s a un fenomen temporal, efecte de decisions de compra ajornades per la pandèmia, o d’una manera de donar sortida a l’estalvi d’algunes llars que han contingut les seves despeses en els últims mesos.

Per fortuna, no ha passat tant temps des del 2008 com perquè s’hagin oblidat algunes lliçons d’aquella crisi financera, que va venir de la mà d’una bombolla immobiliària que en els anys previs al seu esclat va donar suficients senyals d’alarma com per actuar i davant la qual, no obstant, no es va reaccionar fins que va ser massa tard. Apreses aquelles lliçons, Espanya i la Unió Europea han emprès canvis normatius per fer front millor a futures crisis, la consolidació bancària –les fusions que han donat lloc a entitats més grans– ha reforçat el sistema financer i els supervisors han extremat la vigilància. No pot dir-se que estem igual que llavors, perquè el sistema s’ha dotat de més eines de control i prevenció. Això no significa que el mercat estigui exempt de perills, sinó que, arribat el cas, els països estan teòricament més ben preparats per reaccionar.

Perquè es produeixi una bombolla, fan falta altres factors a més de la pujada excessiva dels preus de la vivenda, com són un endeutament insostenible de les llars i la falta de solvència dels bancs per afrontar la morositat. Ni una cosa ni l’altra sembla que estiguin succeint ara. Les entitats són ara més prudents a l’hora de concedir crèdits hipotecaris. A aquest context més garantista se sumarà ben aviat la nova normativa que prepara el Banc d’Espanya, per limitar l’exposició dels bancs al maó (amb mesures com fixar un percentatge màxim que la hipoteca pot finançar del valor de l’immoble o imposar a les entitats un matalàs anticíclic sectorial, una espècie de guardiola específica per afrontar possibles futures pèrdues provinents de l’esmentat sector). Aquesta norma, que l’organisme que governa Pablo Hernández de Cos vol aprovar abans de final d’any, se sumaria als mecanismes que ja funcionen en àmbit europeu, si bé aquests serien més efectius si existís una autèntica Unió Bancària i Fiscal.

La xarxa de seguretat és prou àmplia com per no témer una nova bombolla immobiliària. Els problemes en vivenda són, més aviat, d’un altre tipus. Com la dificultat d’accés al mercat a determinades zones, amb uns preus del lloguer privat inassumibles per a àmplies capes de la població i un irrisori parc de vivenda pública. O el difícil encaix entre oferta turística i residencial, amb problemes específics com la regulació del lloguer d’habitacions per dies en ciutats com Barcelona, que continua pendent de resoldre.