El nostre món és el món Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Inflació? Aquesta és la qüestió

Hi ha temor que el repunt dels preus acabi forçant una pujada de tipus d’interès

3
Es llegeix en minuts
¿Inflació? Aquesta és la qüestió

Jose Luis Magana (AP)

Al juny, quan es palpava que el coronavirus era derrotat i les economies es començaven a recuperar, regnava l’optimisme. El Fons Monetari Internacional (FMI) va apujar les seves previsions de creixement mundial i el clima a les jornades del Cercle d’Economia de Barcelona era similar al sol radiant. Tornàvem al creixement, que seria sostingut perquè els bancs centrals asseguraven que mantindrien l’expansiva política monetària. I la despesa pública –per sortir de la crisi– era aplaudida fins i tot a Alemanya.  

Però a l’octubre han aparegut núvols perillosos. A part que Biden no acaba de guanyar la batalla pel fort augment de la despesa social i d’infraestructures (negativa republicana i divisió dels demòcrates), el retorn de l’activitat ha fet aparèixer colls d’ampolla en l’aprovisionament de moltes indústries, com l’automòbil. Els preus del petroli i, encara més, del gas natural –el subministrament depèn de Putin a Europa i d’Algèria a Espanya– s’han disparat. I l’FMI ha corregit a la baixa el creixement. A Espanya mig punt aquest any, fins al 5,7% (Calviño preveu un 6,5%), tot i que l’apuja una mica per al 2022. L’INE ha rebaixat l’augment del segon trimestre i molts indicadors –l’últim, l’enquesta de la Cambra d’Espanya de dijous– detecten alentiment.

El núvol més negre és el ressorgir de la inflació. El setembre als Estats Units està en el 5,4% quan fa poc no arribava al virtuós 2%, i a Espanya s’ha situat en el 4%, la més alta des del 2008. Ara la gran incògnita és si aquesta inflació és passatgera –es deu només a un repunt desordenat de l’activitat al sortir de la pandèmia– o, al contrari, es mantindrà en el temps i frenarà la recuperació. Fins fa poc es creia (la Reserva Federal americana i el BCE ho certificaven) que era circumstancial.

Però hi ha alarma. Ja ningú està segur. L’FMI ha dit que els bancs centrals han d’estar «molt, molt vigilants» davant la inflació i –si persisteix– endurir la política monetària i apujar els tipus d’interès. Però l’FMI no acaba de creure-s’ho perquè preveu que la inflació mitjana en les economies avançades sigui només del 2,8% (1,2 punts més del previst a l’abril) i que el 2022 baixi al 2,3%. Llavors, ¿per què tanta alarma?

Per tres raons. Una, l’evolució dels últims mesos xoca amb el pronòstic. Dues, hi ha risc que l’alça del gas natural i l’electricitat generi una espiral preus-salaris que faci que la inflació s’autoalimenti. 

Però el gran perill és que, si la inflació tira a l’alça, els bancs centrals estaran obligats a apujar els tipus d’interès cosa que –si l’augment és substancial– pot avortar la recuperació i gravar més la factura d’interessos dels països més endeutats (Itàlia, Espanya i França, entre les economies avançades). I això forçaria a corregir la permissivitat fiscal imperant durant la pandèmia.  

L’FMI i els bancs centrals (més el BCE, presidit per la francesa Christine Lagarde) saben el cost social –i la gasolina al populisme– d’aquest canvi de rumb. Recorden les conseqüències de les retallades després de la crisi del 2008 i no el volen adoptar. Però si la inflació es converteix en una amenaça seriosa a l’estabilitat, acabaran havent de fer-ho. I ningú té la bola de vidre. Hi ha experts seriosos per a qui aquesta inflació és circumstancial i d’altres, no menys solvents, que asseguren que el desastre ja és aquí.  

Una hipòtesi assenyada és que la inflació pujarà, del 2%, fins ara el límit virtuós, al 4%. Això obligaria a anar posant fi ordenadament als diners barats i la permissivitat fiscal, però sense traumes. 

I compte, perquè Espanya ha fet un Pressupost del 2022 confiant en un creixement del 7%, que l’FMI baixa al 6,4%. La socialdemocràcia sap (una altra cosa és Podem) que no pot avalar més despesa social (sempre justificable) pensant que el deute (el dèficit previst del 2022 és de 80.000 milions) serà sempre eixugat pel BCE i les ajudes europees. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Pedro Sánchez té un consol. L’FMI creu que la nostra inflació mitjana del 2021 serà del 2,2% (a primers d’any va ser més reduïda) i que el 2022 caurà fins a l’1,6%. Tant de bo, però les previsions –fins i tot les de l’FMI– són exercicis que després han de ser revisats. Sovint, a pitjor.

Ni Sánchez ni Casado poden permetre’s seguir barallant-se sobre el govern dels jutges, o sobre si la hispanitat és equiparable a la romanització. Deixin-se d’estupideses i mirin Mario Draghi, que coneix bé la seu del BCE.   

Temes:

IPC