Imatge romantitzada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La naturalesa no parla

Caiem sovint en una visió idealitzada del món natural, potser perquè la realitat és massa cruel

3
Es llegeix en minuts
La naturalesa no parla

REUTERS / BORJA SUÁREZ

Amb la terrible erupció volcànica a La Palma, torna a repetir-se la frase tòpica amb què es comenta cada catàstrofe natural: «La naturalesa ens parla». Es diu en un to admonitori, amb una solemnitat d’oracle que ve a dir alguna cosa així com «la naturalesa ens parla i encara bo que jo soc aquí per adonar-me’n i passar-vos el missatge».

Però la naturalesa no ens parla, pel simple fet que no parla. El paradoxal és que ens entossudim a buscar missatges perquè no sabem entendre l’evident.

Malgrat que el seu autor va deixar de dibuixar-les el 1995, ‘The Far Side’ de Gary Larson segueix sent una de les meves tires còmiques favorites. Els protagonistes són senyores amb ulleres de papallona, senyors amb pantalons de tirants, nens grassos, científics amb bates blanques i, sobretot, animals, plantes, fins i tot amebes en situacions de comicitat quotidiana, que ho són més quan les protagonitzen vaques amb rul·los al cap, esquirols que llegeixen el diari a la butaca orellera o puces que s’han perdut damunt el llom d’un gos. Després de retirar-se, aquest dibuixant amb vocació de biòleg va publicar un llibre infantil titulat ‘¡Hi ha un pèl a la meva ronya!’ protagonitzat per una família de cucs. En aquest llibre l’autor va mostrant l’absurda idealització de la naturalesa per part de la protagonista humana, una tal Harriet, entossudida a poetitzar la naturalesa, cosa que el cuc narrador va desmentint pàgina a pàgina. On Harriet (és a dir, nosaltres) sent boniques melodies dels ocells, el cuc (el biòleg) sent com cada ocell marca el seu territori; Harriet veu en les flors «un quadro pintat per la mare naturalesa»; el cuc, un camp de batalla de la reproducció. Harriet es mou pel bosc i no entén res del que veu perquè superposa una imatge romantitzada de la naturalesa. Larson castiga aquesta ignorància amb la mort de la protagonista: quan salva el ratolí de la «malvada» serp que estava a punt de menjar-se’l, Harriet es deixa portar pel prejudici contra les serps i no sap que, al menjar-se’l, contribueix al control poblacional d’un animal que pot ser una plaga i que, en el cas del ratolí que salva, li contagia una malaltia mortal. Així ens mostra Larson que Harriet veu i admira la naturalesa, però no l’entén en absolut.

Caiem amb molta freqüència en una visió idealitzada de la naturalesa, que la personifica, li atorga voluntat, objectius i llenguatge. Potser perquè la realitat és massa cruel, perquè ens costa assumir que aquest conjunt d’organismes interdependents té una mecànica inapel·lable: uns han de menjar-se’n d’altres per poder viure.

Un exemple perfecte són molts documentals que aspiren a mostrar, però, en realitat, ens relaten la naturalesa. Amb ells actuem com amb qualsevol relat: el primer que fem és identificar qui és el protagonista. En general el títol, les primeres imatges o la veu en ‘off’ ens ho deixen clar: avui anem amb el pingüí, el lleó, l’àguila, el talpó... En ocasions els guionistes demostren cert sadisme i arriben a donar-los noms propis. En aquests casos ens tenen ben agafats, perquè, tot i que no el distingim de la resta de la colònia, és més emocionant seguir els passos d’un pingüí si es diu Diego. El mateix passa si la lleona es diu Samoa, o al cervató li diuen Robertito. El problema és que, com coincideixin al mateix documental, Samoa es menjarà Robertito, si ella és la protagonista. Si ho és Robertito, Samoa i els seus cadells passaran gana fins que, fora de càmera, es mengin un altre cervató sense nom. O Robertito, que l’endemà torna a passar pel lloc on la lleona l’espera encara més famolenca.

Notícies relacionades

Una erupció de lava no és un «espectacle meravellós de la naturalesa» perquè no està fet per al nostre delit i contemplació. A la lleona li és absolutament igual si la veiem com la bèstia despietada que es menja Robertito o l’abnegada mare que alimenta uns tendres cadells de grans ulls negres. A la naturalesa li és igual la nostra opinió. Tampoc ens envia missatges. Som nosaltres els que inventem metàfores líriques o grandiloqüents mentre continuem sense entendre de què va tot això.