Els clarobscurs de la nova llei de vivenda

Comencem per les coses clares. Per primera vegada hi ha una aposta decidida pel lloguer social. És una bona notícia la reserva del 30% de totes les promocions per a vivenda protegida. Per posar-hi un parell de peròs, potser aquest 30% podria ser flexible (una forquilla d’entre el 15% i el 45%) i s’hauria d’augmentar el percentatge dedicat al lloguer. Es parla d’un 50% d’aquest 30%. L’aposta pel lloguer social, tot i que no exclusiva, hauria de ser més decidida. El lloguer permet més rotació i mobilitat que la propietat. Dues característiques necessàries per al nostre mercat laboral i els nostres joves. A més, la mesura ve acompanyada d’incentius als propietaris per cedir vivendes al sector públic. 

La segona, és clar, és el bo jove: el col·lectiu que més pateix l’accés al mercat de la vivenda. En l’última dècada els salaris dels joves s’han reduït i l’edat mitjana d’emancipació és de 30 anys. L’ajuda, de 250 euros mensuals, tindrà una vigència de dos anys. Dos apunts. En primer lloc, n’és clau el disseny. Cal evitar que aquesta ajuda es traslladi a preus més alts. Al ser una ajuda només a un col·lectiu (i no universal, com els 240 € del govern de Zapatero), és factible. En segon lloc, no té sentit que l’import sigui el mateix amb independència de la ciutat en què vius. El poder adquisitiu de 250 € al mercat del lloguer no és el mateix a Madrid o Barcelona que a Ourense o Ciudad Real, per exemple. Tractar igual a diferents és una forma d’injustícia. 

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Toca començar amb els grisos. El recàrrec de l’IBI del 50% a les vivendes buides. Pot ser una bona idea o no. Si ets un gran propietari, en la definició centreeuropea, amb centenars o milers de vivendes, i les tens buides, és perquè vols vendre-les. Bona mesura. Si ets un petit propietari amb dos o tres vivendes buides, si no les tens de lloguer, és perquè el mercat no et dona seguretat jurídica. A Catalunya, per exemple, que aparegui la paraula ‘ocupació’ assimilada al concepte d’‘emergència habitacional’, no ajuda. El petit propietari prefereix assumir els costos de manteniment. Mala mesura. 

Però anem al negre fosc. L’afany en la limitació dels lloguers. Aquí la bona notícia és que es limiti als grans tenidors i zones tenses. Fins i tot amb la definició ‘laxa’ de gran tenidor que tenim (tenir 10 vivendes en propietat) s’estima que només afectarà un 4% del mercat. Però és veritat que encara es parla de congelació de preus a la resta del mercat. L’evidència científica internacional contra el control de lloguers és demolidora. Les primeres dades a Catalunya, també. Per molt benintencionada que sembli, la limitació de preus s’oblida que al mercat no només hi ha demanda, sinó també oferta, que reacciona. En resum, si els propietaris no tenen incentius per posar les vivendes al mercat, no les mantenen, primer, i no les posen a llogar, després. Es venen. Tampoc es construeixen noves vivendes destinades al lloguer privat. Perquè no hi ha mercat. L’inversor canviarà de destinació. Fins i tot des del punt de vista redistributiu és qüestionable. ¿Té menys renda aquell que aconsegueix una vivenda de lloguer a la zona regulada que en la no regulada? Quan comencin a desaparèixer vivendes del mercat, ¿no és més probable que els primers que es quedin fora del mercat siguin els que tenen més dificultats econòmiques? Necessitem un mercat de lloguer més ampli. I per aconseguir-lo necessitem inversors, petits i grans, que ofereixin les seves vivendes per llogar. Sense el context adequat, els més adversos al risc, les deixaran buides o se les vendran i tindrem un mercat del lloguer més petit. El problema serà més gran. L’única solució és més oferta de lloguer, sobretot pública, però també privada. Apostem pels elements clars, matisem-los i millorem-los i oblidem els foscos. Per fàcils que siguin de vendre.