Assignatures pendents

Josep Piqué, president del fòrum, va remarcar que Espanya i Portugal són els dos països europeus amb una taxa de vacunació més alta, cosa que facilita la recuperació i les exportacions. I Pedro Sánchez va aprofitar per realçar l’aconseguit l’últim any. A més, la companyia del socialista portuguès Antonio Costa, la victòria de Scholz a Alemanya i el retorn dels socialdemòcrates als governs d’Escandinàvia el van haver d’animar. I que el president reivindiqui els seus èxits té lògica –ja diuen altres que tot va malament–, però un llarg llistat d’assoliments i xifres...

Sánchez va dir «Espanya va millor» i em va recordar aquell «Espanya va bé» d’Aznar que va acabar tan malament. No, no ho va repetir, i és cert que la vacunació ha anat bé, que la cogovernança amb les comunitats autònomes –malgrat el soroll– ha funcionat, i que l’economia –no sabem amb quanta intensitat– s’està recuperant. Però era lògic que el president s’esplaiés, una mica més que amb una cita de passada, sobre el retorn de la inflació al 4%, malgrat que la subjacent és a l’1% i que el BCE la creu passatgera. I que es referís a la correcció de l’INE que ha rebaixat el creixement del segon trimestre ni més ni menys que del 2,8% a l’1,1%.

Cert, el president no és el ministre d’Economia, però dimecres, en el mateix fòrum, la vicepresidenta Calviño es va limitar a un discurs protocol·lari. ¿No va voler tapar el Rei? Potser, però ni Miguel Boyer, ni Carlos Solchaga, ni el mateix Rodrigo Rato haurien omès un balanç. La vicepresidenta econòmica, i primera, no pot ser una tecnòcrata mudeta.

Sánchez té raó en valorar els 12 acords aconseguits amb la CEOE i els sindicats i insistir que superar la crisi es fa millor sense retallades –ara possible pel BCE i la suspensió de les regles fiscals de la UE– i amb més cohesió social i territorial. I que la transició ecològica i digital requerirà fortes inversions, que els fons europeus facilitaran, però que també exigirà una fiscalitat justa. El missatge va ser optimista, obert a l’empresariat en la col·laboració publicoprivada i en l’aposta per la Unió Europea i el multilateralisme. Però el ministre d’Exteriors portuguès va semblar més pragmàtic que l’espanyol.

I hi ha moltes més coses. Una, el desconcert que sembren algunes declaracions dels seus ministres i els xocs entre Yolanda Díaz, que prioritza el «bonisme» a la realitat, i Nadia Calviño, que sap que els desitjos piadosos són impossibles perquè gastem el que gastem amb pólvora europea (BCE i pla de recuperació) ¿Creu Sánchez que amb la boca callada arbitra millor les diferències i les relacions amb Podem?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I després hi ha les males conseqüències de la falta de diàleg entre els dos grans partits. Sánchez va criticar el bloqueig de més de dos anys del Consell del Poder Judicial i va reconèixer la conveniència –en assumptes com els fons europeus i la transició ecològica– d’una política a llarg termini, d’Estat. Governi qui governi. ¿Creu el president que una cosa tan essencial pot seguir així tota la legislatura? Serà gairebé impossible repetir que «Espanya va millor» si els seus dos principals partits –els socis alemanys dels quals han governat junts 12 anys– no aconsegueixen pactar res.

Pedro Sánchez va afirmar que «com més crispació, menys eficàcia». Exacte. Per això el ciutadà no es creu que ell i Pablo Casado no puguin fer res per evitar-la. La crispació alimenta els extrems i les últimes enquestes diuen que el PP puja però que només podria governar –i tampoc està clar– amb Vox, que va a l’alça. Ni a Sánchez ni a Casado –que va votar contra la moció de censura de Vox– els pot convenir. ¿O sí?