Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Botellon’ i espai públic
La platja no pot ser escenari d’una festa incontrolat a la nit i espai de passeig a l’aire lliure al matí. Cal decidir
Ha de ser cosa de l’edat, però com a veí del Poblenou no m’agrada sortir a passejar per la platja aviat un diumenge i trobar-me el passeig igual que un cendrer d’un bar dels 80: brut i pudent, ressacós i llardós, vasos doblegats i bosses de plàstic fins on arriba la vista, ampolles d’alcohol i refrescos escampades pel terra, papers i brutícia, algun condó, vidres trencats a tot arreu. Eran les restes del ‘macrobotellon’ de la Mercè. Un exèrcit d’empleats de l’Ajuntament van netejar la platja i el passeig bastant ràpid, considerant la situació, però l’autèntica factura la van pagar alguns dels restaurants saquejats de la zona i els propietaris de les motos que van cremar. Peus de pàgina en el discurs de fàstic generacional que, pel que sembla, els nostres joves construeixen amb els ‘botellons’ multitudinaris. Peus de pàgina sense importància, com el palmell de la mà d’aquest nen que es va clavar un vidre al passeig marítim diversos dies després de la festa.
Món adult
Hi ha un gran escàndol al «món adult» (prenc l’expressió prestada d’un article de Juan Soto Ivars) pels ‘macrobotellons’. Hi ha l’escàndol pel desafiament que suposa a les normes sanitàries, i la indignació pels saquejos i els disturbis. Condemnar la violència s’endinsa en el postureig: la gran majoria dels xavals que s’ho van passar en gran no van cremar motos ni van assaltar restaurants, no hi ha gaire per reflexionar sobre vàndals professionalitzats. Els ‘botellons’, com apuntava Soto Ivars, són un «un raig de ganes de viure i divertir-se llançat a la nostra punyetera cara». És comprensible, i fins i tot diria que és l’obligació generacional a segons quina edat, que després de la Quaresma sense fi del coronavirus arribi un Carnaval que el flipes.
Notícies relacionadesAl món adult li agrada criminalitzar els joves, entre altres motius perquè si existeix un consens intergeneracional és que qualsevol temps passat va ser millor, faltaria més. Però entre la caricatura a traç gruixut contra els adolescents i justificar totes les gràcies hi hauria d’haver algun punt mitjà, al cap i a la fi una de les primeres paraules que aprenen els pares primerencs és «límits». La meva objecció principal al ‘macrobotellon’ no és sanitària (que aixequi la mà qui no està fart de mascaretes i restriccions) ni moral (no fa falta tenir-ne 16 per triar Carnaval sobre Quaresma) sinó l’abús de l’espai públic: em molesta que passejar pel meu barri sigui com arribar l’últim, i sobri, a una festa que ja ha acabat. I em fastigueja encara més que els qui han de posar límits a aquells que abusen de l’espai públic es dediquin a assenyalar-se amb el dit.
Vivenda i espai públic
Dos grans eixos (batalles) vertebren la Barcelona d’avui: el vertical de la vivenda i l’horitzontal de l’ús de l’espai públic. La gestió de l’espai públic ho afecta tot: des de l’economia i la convivència fins al model de ciutat i la lluita contra l’emergència climàtica. Com diu el càntic, tothom pensa que els carrers seran sempre seus. El problema és que no és així, la platja no pot ser escenari d’una festa incontrolada a la nit i espai de passeig a l’aire lliure al matí. Cal decidir. Cal gestionar. Cal posar límits. Cal, en definitiva, governar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
