Submarins nuclears

La primera iniciativa ha sigut convidar Corea del Sud a participar en l’exclusiu club d’espionatge «Cinc Ulls». D’aquest club són membres els EUA, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda, que comparteixen la més avançada tecnologia de vigilància i d’obtenció d’informació que després comparteixen. La seva dispersió geogràfica els permet cobrir el món i ara amb Corea del Sud col·loquen un Sisè Ull en un lloc tan important estratègicament com és la frontera amb la Xina i amb Corea del Nord, que no estan gens contents amb la idea.

La segona iniciativa ha sigut la creació d’una aliança militar entre Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units (coneguda amb el nom poc sexi d’AUKUS per les sigles dels seus fundadors), que no es diu que vagi dirigida contra l’expansionisme marítim de la Xina perquè no fa falta. Aquest acord permetrà a Austràlia accedir a tecnologia nord-americana per fabricar vuit submarins de propulsió nuclear amb tots els avantatges de silenci i d’autonomia en immersió que proporciona, i que seran molt útils per patrullar pel mar de la Xina Meridional que Pequín considera il·legalment com a propi. Fins ara només tenien submarins nuclears els EUA, la Xina, Rússia, el Regne Unit, França i l’Índia, que són potències nuclears, cosa que Austràlia no és ni vol ser, segons diu.

Els xinesos estan indignats amb AUKUS, diuen que transpira una «mentalitat de Guerra Freda» i que «soscava l’estabilitat regional i la pau, agreuja la cursa d’armaments i perjudica els esforços internacionals contra la proliferació». Gairebé res. També els francesos estan que s’enfilen per les parets almenys per quatre motius: perquè són aliats a l’OTAN i ningú els va avisar abans del que es tramava, perquè no han comptat amb ells en una zona geogràfica on tenen possessions, perquè França és una potència nuclear i se sent menystinguda, i perquè AUKUS ha torpedinat (mai millor dit) un contracte del 2019 per 50.000 milions d’euros per a la compra per part d’Austràlia de 12 submarins impulsats per dièsel. El ministre d’Exteriors l’ha qualificat de «punyalada per l’esquena» i va cridar a consultes els seus ambaixadors a Washington i a Canberra. Els francesos hauran de beure molta aigua.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La tercera iniciativa és la resurrecció per Biden d’una vella idea nipona d’un pacte de defensa informal entre els EUA, el Japó, Austràlia i l’Índia (que per vegada primera presa partit contra Pequín) i que també té per objectiu frenar l’expansió xinesa pels oceans Índic i el Pacífic. Després d’una primera reunió al març, aquest pacte celebrarà una cimera a Washington aquesta setmana. I els xinesos, que porten una mala setmana, s’han tornat a enfadar.

D’aquesta manera els Estats Units, que s’han alliberat per fi del Pròxim Orient, passen a dedicar la seva atenció plena a Àsia. I ho fa amb el Regne Unit i aliats regionals, sense comptar amb Europa, que ha d’extreure conclusions de l’ocorregut si és que no ens ho va deixar prou clar la retirada de l’Afganistan: els americans es guien exclusivament pels seus interessos, la seva prioritat és la Xina i en aquesta confrontació no compten amb nosaltres perquè el nostre procés de presa de decisions per unanimitat és molt lent i a més –llevat de França– no els aportem res militarment. No dic que hàgim d’anar al Pacífic a alinear-nos amb la política nord-americana sobre la Xina, el que dic és que l’ocorregut mostra que no ens prenen seriosament perquè no som capaços de parlar amb una sola veu i de projectar-nos militarment en defensa dels nostres interessos polítics i econòmics. És molt complicat però depèn únicament de nosaltres. No hi ha més opcions.