Negociació Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Catalunya després d’Itàlia

El pacte entre ERC i JxCat és, a curt termini, l’única opció per a tots dos partits i la detenció de Puigdemont no posarà en perill l’estabilitat del Govern d’Aragonès

3
Es llegeix en minuts
Catalunya després d’Itàlia

EUROPA PRESS / LORENA SOPÊNA

La cohabitació JxCat-ERC a la Generalitat mai ha sigut còmoda. Les dues cúpules volen dirigir l’independentisme, per això les seves relacions són dolentes, però han de suportar-se. El culpable de la ruptura perdria la legitimitat. Així va ser abans de la DUI del 2017, durant la presidència de Torra i així continua sent després de la investidura de Pere Aragonès com a president que JxCat va obstaculitzar tot el que va poder. Fins que va digerir que continuar posant pals a la roda només portaria a una repetició electoral que no volien. ¿I si l’efecte Illa, el candidat més votat –per poc– no havia mort? 

Per això hi va haver pacte. Però JxCat està incòmode perquè pateix cada dia que Aragonès mana. A més, les diferències polítiques estan molt clares. No es tracta tant de dretes i esquerres –que en part també–, sinó que ERC sap que la via unilateral ha fracassat, que no convé repetir-la (almenys a curt termini), i que per això cal dialogar amb l’Estat a la taula de negociació, que és un reconeixement tàcit que hi ha un conflicte polític a Catalunya. Per contra, JxCat proclama cada dia que renunciar a la unilateralitat s’assembla massa a la traïció. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això la crisi de fa pocs dies quan JxCat es va negar a nomenar consellers per a la taula de negociació i Pere Aragonès es va plantar i no va acceptar Jordi Sánchez, Jordi Turull i Miriam Nogueras. Hi va haver soroll de sabres, xoc d’estelades, però al final no va passar res. Però demà s’obre al Parlament el primer debat general de Pere Aragonès i la gran pregunta és si la detenció a Itàlia de Carles Puigdemont pot alterar-ho tot. 

Qualsevol detenció de Puigdemont té conseqüències perquè prova la seva habilitat –o la seva sort– per fer caure derrotat el Tribunal Suprem. I el jutge Llarena n’ha sotit mal parat a Bèlgica, Alemanya i Itàlia. Qui riu l’últim, riu millor, però fins avui riu Puigdemont, cosa que el prestigia davant el separatisme que deu pensar: Espanya ens va vèncer el 2017 i el Suprem va condemnar els nostres dirigents, però Puigdemont està guanyant les batalles jurídiques internacionals, val Puigdemont.

Aquesta és l’escuma que s’ha repetit després d’Itàlia, però és cert que les mobilitzacions al seu favor –potser perquè el clima és un altre i ha estat detingut poques hores– han sigut molt menys nombroses que quan va ser capturat a Alemanya. 

Allò d’Itàlia comptarà, doncs, en el debat de política general –l’escuma és molt cridanera–, però les realitats acaben manant. El Govern Aragonès existeix, és l’única possibilitat que l’independentisme desunit es mantingui unit en el Govern i, a més, cap dels dos el vol fer caure. ERC, perquè governar sense JxCat seria reconèixer davant Déu el pecat de la desunió. JxCat pel mateix i perquè ni Puigdemont ni Jordi Sànchez són tontos. 

Notícies relacionades

Puigdemont ha dit a Itàlia que l’unilateralisme és pacífic i té dret a exercir-se si Espanya no dialoga i «quan estiguem en condicions de practicar-lo». D’acord, ¿quan? I Sànchez sap que la pròxima prova de foc seran les municipals del 2023 i prefereix afrontar-les des del Govern que des del míser carrer. JxCat ha de sortir viu de les municipals. I les últimes enquestes són bones per a ERC, millor no remenar-ho.

Hi pot haver, doncs, soroll entre JxCat i ERC en el debat d’aquesta setmana, però Aragonès ha tingut mà esquerra i la sang no correrà. El perill per al Govern està més en les CUP –sense elles no hi ha majoria– que en Laura Borrás o Elsa Artadi. I el moment no és ara sinó quan es votin els pressupostos del 2022.