Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un interès inoportú
En la seva crida al turisme de volcà, la ministra Reyes Maroto va patinar i es va oblidar de les víctimes, tot i que després va matisar
El dia que a la televisió Francisco Umbral va deixar anar a Mercedes Milá que ell havia anat al programa a parlar del seu llibre, segurament no va ser conscient que la frase entraria a l’anecdotari de la història popular. Han passat 28 anys i des d’aleshores la frase s’adapta a qualsevol reivindicació desatesa, tot i que la cita a l’autor ja no es prodigui i la memòria de l’escriptor es vagi difuminant entre la boira del temps. Al seu torn, l’aforisme s’ha convertit en l’escut defensiu de qui des de la perspectiva del seu negociat no atén més raó que la que l’ocupa, i ni tan sols s’adona de la possible inoportunitat de la seva defensa en moments crítics.
Alguna cosa així li ha passat aquesta setmana a María Reyes Maroto Illera (Medina del Campo, Valladolid, 19 de desembre de 1973) quan des dels interessos de la seva cartera va creure que tenia davant el benefici del volcà Cumbre Vieja més que la desgràcia dels damnificats. És el que té aquest fenomen de la naturalesa. Que la indiscutible bellesa hipnòtica de l’erupció pot fer oblidar la constatable tragèdia tangible de les seves víctimes.
Notícies relacionadesVa dir la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme: «Des de Turespaña i des de les ambaixades donarem tota la informació perquè l’illa es converteixi en un reclam per als turistes que vulguin veure aquest espectacle tan meravellós de la naturalesa amb prudència, perquè ara mateix el que ens preocupa és la seguretat de ciutadans i turistes». Ho va il·lustrar amb el profit que Islàndia, per exemple, està traient de l’anomenat turisme volcànic, i que podia ser a partir d’ara un bon reclam per a La Palma. Va recordar llavors que l’illa no patia restriccions, va advocar per la seguretat dels visitants que podien haver de ser desallotjats i als quals es ressituaria, però només va quedar la brevetat de l’interès per l’«espectacle meravellós». Una cosa, d’altra banda, lògica en una professora d’Economia que prefereix veure el got mig ple i una oportunitat allà on els altres perceben crisi. Només que es va oblidar dels ja desallotjats i dels qui disposaven de menys d’una hora per recollir les pertinences que poguessin davant l’avenç inevitable de la lava amenaçadora. Records preferiblement, els aconsellaven els psicòlegs que els acompanyaven. És l’únic que el mercat no pot restituir. A alguns d’aquests perjudicats, a més, no els quedarà ni el consol de poder visitar les ruïnes quan les cendres es refredin. Una espessa capa de roques negres no deixarà constància de cap existència anterior. Dol sense cadàver.
La ministra va haver de matisar-se. Va recordar llavors el dolor de moltes famílies a qui va dedicar les mostres de recolzament abans vorejades. Però no va rectificar, perquè en política això equival erròniament a debilitat, tot i que en economia sol traduir-se en valoració complementària o alternativa. Segurament això és el que distancia la ministra Maroto d’Ángel Gabilondo, el seu mentor polític. Ell la va introduir a l’Assemblea de Madrid, però aquest error no l’hauria comès un filòsof.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.