Entre la broma i el repte

La comunitat autònoma més gran i la regió més extensa d’Europa si alguna cosa té és camp. Molt camp. I els seus habitants reclamen. A la dreta, que superi la inèrcia històrica del caciquisme, avui partidista, les conseqüències del qual van gestar una primavera de formacions provincials que continuen plantant cara a les grans. A l’esquerra, a més, sensatesa en les seves polítiques mediambientals dissenyades en despatxos urbans i que no oblidi que els principals defensors de la natura són els que la treballen. I a tots els demanen que redueixin burocràcia i els equiparin en serveis amb els ciutadans de qualsevol altra regió. Que siguin distints no els ha fet necessàriament diferents. Que la meitat dels seus municipis no superin els mil habitants no els converteix en insignificants. Però la realitat és crua i els manté instal·lats en aquell doble miratge de què parlava Antonio Machado i que ara, més de cent anys després, exigeix equilibrar la balança de drets i deures.

Esgarrapar vots

Posats a quedar-se sense assistència, en molts petits municipis fins i tot els van tancar les oficines bancàries sense deixar-los ni un míser caixer que mitigués la seva necessitat d’efectiu. Si així tracta el capital als seus clients retinguts, què no farà el màrqueting polític amb els seus votants. Fins que arriben les eleccions i tot són promeses de solucions fàcils a problemes endèmics, per esgarrapar els vots imprescindibles que concedeixin l’escó que es dispersa entre el blat i la vinya. Compromisos que tenen molts números per acabar incomplerts de nou. Remeten a això fets com aquest de Sòria: l’octubre del 2007, el seu Ajuntament va cedir un terreny a la Junta per construir un centre de salut. Les obres han començat ara, 19 anys després, casualment abans de les eleccions. Ho denuncia Carlos Martínez Mínguez (Sòria, 28 de juny del 1973).

Alcalde popular

El candidat socialista acumula dos decennis d’alcalde de la seva ciutat natal i suma quatre majories absolutes. Un home pròxim i popular entre els seus veïns, Martínez va començar la seva etapa política als 26 anys com a regidor de festejos. Potser perquè com a jove que era ja els celebrava tots o pel caràcter afable i entusiasta que encara manté i que cada Sant Joan fa que aparqui les pompes del càrrec que ostenta per continuar participant en la gresca com el seu primer animador, ser mantejat pels seus habitants i santificat en estampetes al·lusives. Enrere queda la polèmica clerical, per pujar a un improvisat papamòbil beneint la concurrència amb una escombreta de vàter.

Notícies relacionades

La candidatura oficialista per dirigir ERC a Barcelona es compromet a no ser "contrapoder" de Junqueras

La justícia denega a la Fundación Francisco Franco cautelaríssimes per paralitzar-ne la il·legalització

El repte que té ara Carlos Martínez és molt més seriós. Ampliada la seva responsabilitat territorial l’any passat com a secretari general del PSOE de tota la comunitat sense ser sanchista, li toca plantar cara a un Partit Popular amb 40 anys de govern regional a sobre i superar la divisió provincial, convertida en guerra de guerrilles com denunciava en aquestes pàgines.

Tornada al paisatge que mai enganya. Però tampoc fa broma.