Adeu a Merkel

D’estil auster, visible fins i tot en el vestuari, a Angela Merkel se l’ha acusat d’indecisa, de fer l’efecte de liderar a desgrat seu, i d’acceptar de mala gana el paper director d’Alemanya no només al si de la Unió Europea sinó també en la relació amb Washington després de reemplaçar el Regne Unit, ja que no en va és el país més poblat del continent i la tercera economia mundial. Als alemanys els encanta el seu estil discret i l’eficàcia d’una gestió que els ha donat estabilitat i portat l’atur de l’11% al 6%, setze anys més tard. També ha sigut un baluard de predictibilitat en un món on proliferen líders populistes i erràtics com Donald Trump, Boris Johnson o Jair Bolsonaro, entre molts d’altres. 

Merkel ha gestionat amb mà ferma les tres crisis que ha hagut d’afrontar durant el seu llarg mandat: en la del 2008 va imposar dràstiques mesures d’austeritat als països del sud d’Europa, tot i que al final va acabar ajudant Grècia, perquè sabia que així també beneficiava el seu propi sector bancari; la crisi de la Covid, en què ha impulsat un formidable paquet d’ajuda finançat amb bons emesos per la Comissió Europea, en el qual alguns han volgut veure un pas molt important cap a una política fiscal comuna, malgrat les advertències de la mateixa Merkel sobre l’excepcionalitat del gest, potser per ajudar a digerir-lo al seu propi país; i la crisi dels refugiats sirians, en què va donar exemple de defensa dels nostres valors contra l’egoisme d’altres països, que van aixecar murs i tanques de filat espinós davant gent que tot ho havia perdut i que avui continuen impedint adoptar una postura comuna en vista del problema. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Merkel també ha rebut crítiques. Com comprometre’s a la neutralitat d’emissions de CO2 el 2045, al mateix temps que abandonava l’energia nuclear i continua cremant molt carbó. O com posar els negocis per sobre dels valors, com fa al protegir Viktor Orbán, perquè necessita la mà d’obra abundant i barata que li proporciona Hongria. Merkel ha criticat Putin pel tracte que dona a l’opositor Navalni o per l’annexió de Crimea, però després no ha dubtat a construir el gasoducte Nord Stream 2, que fa al seu país més dependent de Rússia. I mentre critica la Xina per trepitjar les llibertats de Hong Kong i ficar en camps de reeducació un parell de milions d’uigurs, no ha dubtat a empènyer la Unió Europea a un Tractat d’Inversions amb Pequín durant la seva presidència rotatòria de la UE, tot i que després aquest tractat hagi sigut posat al congelador pel Parlament Europeu (amb gran alegria de Washington), precisament per problemes de drets humans. 

Segons ‘Die Welt’ aquesta és l’elecció més avorrida en dècades, perquè la disputen candidats sense cap glamur, cosa que sembla agradar en un país al qual li va anar realment malament amb l’últim líder carismàtic que va tenir. Així, l’avorriment és una carta favorable al costat del Rin. El socialdemòcrata Olaf Scholz (actual ministre de Finances) es presenta com a continuador de Merkel fins i tot en els gestos i va per davant a les enquestes (25%), malgrat que tampoc suscita cap entusiasme i que s’enfronta a un escàndol financer d’última hora, que el podria implicar indirectament. El segueix el cristianodemòcrata (el partit de Merkel) Armin Laschet, un home gris com pocs (20%), i perden força els Verds d’Annalena Baerbock (17%), que són els únics que suposarien un canvi polític important. El resultat pot variar perquè el percentatge d’indecisos encara és molt alt però, en tot cas, el vencedor serà un líder sense carisma, com volen els alemanys, i necessitarà una coalició de dos o tres partits per poder governar com l’home (o dona) més poderós d’Europa.