Atemptat de l’11-S Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

20 anys més tard

El que em va semblar més fort va ser notar que els nord-americans no n’havien après res, ni havien tret res positiu de tot allò. Crec que segueixen en estat de xoc

2
Es llegeix en minuts
20 anys més tard

Vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Nova York abans i després dels atemptats de l’11 de setembre. La primera vegada, no tenia ni 19 anys i la ciutat em va fascinar. Era com entrar dins d’una pel·lícula de Hollywood. Crec que és una cosa que els passa a moltes persones la primera vegada que trepitgen Manhattan, que senten que, d’alguna manera, ja han estat a allà. Tot et ressona. Esmorzes amb diamants, se t’apareix King Kong a l’Empire State i, quan plou, sents que ets dins d’una pel·li de Woody Allen. La segona vegada que vaig disfrutar de la Gran Poma tenia 27 anys més. Després de visitar la casa de Carrie Bradshaw i el mític edifici de la sèrie ‘Friends’ vaig anar a la zona zero i em vaig omplir de molts sentiments contradictoris. D’una banda, em va semblar meravellós l’espai reconvertit en homenatge. Amb aquestes enormes piscines plenes d’aigua. És preciós i inspirador. Realment s’hi respira pau. Després, se’m va ocórrer entrar al museu. En vaig sortir escandalitzada. Es tracta d’un enorme espai ple de records, fotos, testimonis espremuts fins al mínim detall. Només em va faltar veure un quadro amb una mosca dissecada i un text que digués: «La mosca que va passar davant de la torre 1 quan es va esfondrar».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

El que em va semblar més fort va ser notar que els nord-americans no n’havien après res ni havien tret res positiu de tot allò. Crec que segueixen en estat de xoc. Hi ha zero autocrítica al museu i, a fora, també. No vaig trobar espai per reflexionar ni per aclarir el perquè de tot plegat. ¿Què va portar aquesta gent a perpetuar aquest atemptat? Vaig parlar amb algunes persones autòctones i recordo un home que es va enfadar amb mi, quan li vaig parlar d’Espanya, d’ETA, dels atemptats d’Atocha. Conseqüència evident de la guerra de l’Afganistan. Després li vaig dir –això el va fer enfadar encara més– que si havíem de construir un museu a cada lloc on els EUA han atacat i matat civils no quedaria espai al món per a res més. No el vaig fer pensar, era com si fos un figurant contractat per amenitzar l’espai i formés part del museu. També em fastigueja que els nord-americans s’hagin apropiat d’aquesta data. L’egocentrisme els encega. A Catalunya tenim la Diada; a Xile, el cop d’estat de Pinochet, i aquest va ser el dia en què Gandhi va iniciar el seu moviment de no-violència