El meu oasi asiàtic

Em mossego les ungles des que tinc ús de raó. De vegades amb les dents, de vegades amb les mans. Pel que sembla, són dos trastorns diferents. Es diu onicofàgia quan te les mossegues amb les dents i onicotilomania quan te les destrosses amb les mans. Dues paraules altisonants per a una cosa que sembla una tonteria, però que afecta més gent de la que creem. Fins a un 30% de la població l’ha patit alguna vegada. En el meu cas, és com una droga impossible de deixar. Mai m’ha importat gaire, la veritat. No soc presumida, no em maquillo, no inverteixo temps a arreglar-me. Fins que un dia creixes, et truquen per sortir a la televisió i descobreixes que les teves mans no estan a l’altura. Sortir amb les ungles en primer pla va ser difícil d’amagar. Vaig provar tots els remeis possibles, des d’esmalts amb gust de dimoni fins a guants en ple agost. Però res va funcionar. Fins que un dia, en una tertúlia de televisió, em vaig fixar en les ungles perfectes d’una companya. "No són meves", em va dir. Vaig pensar que feia broma, però em va confessar que les hi feia "una xinesa al carrer València". I hi vaig anar a ulls clucs al sortir de la tele.

El local era enorme, amb sofàs tous i una carta de serveis que incloïa fins i tot massatges. El que va començar com una curiositat fa uns vint anys s’ha convertit en una necessitat. Cada quinze dies i sense demanar cita prèvia, m’assec en aquesta mateixa butaca i deixo que aquestes mans diminutes i pacients reconstrueixin el que jo he arruïnat. Jo no soc l’única que ha canviat. En aquest present, el meu saló d’ungles exclusiu no ho és gens, d’exclusiu. És només un entre un milió. Al meu barri en puc comptar tres o quatre a la mateixa illa. De vegades penso que no hi ha prou ungles a la ciutat per a tant servei. Però el cert és que la pressió social per ser perfectes i la necessitat de parar i que et cuidin una mica han convertit aquests espais en un recés de pau, que t’abaixa el cortisol i et costa menys que una hora de psicòloga. Jo continuo destrossant-me les ungles però, gràcies al meu oasi asiàtic, ningú se n’adona. Tothom em felicita per tenir-les perfectes, sense saber que en realitat estan lletges i adolorides per dins.