Editorial

Música en viu: greuges i límits

La possibilitat d’exigir el ‘passaport Covid’ en concerts ajudaria a normalitzar el sector, però és poc probable que rebi la benedicció dels tribunals

3
Es llegeix en minuts
Música en viu: greuges i límits

El Periódico

Els promotors i organitzadors de concerts s’afegeixen als representants de molts altres sectors que se senten agreujats per l’impacte en les seves activitats de les mesures encara vigents contra la Covid. Els afectats lamenten en particular que si bé durant el més dur de la pandèmia, quan a pràcticament tot Europa les sales de concerts estaven sotmeses a un pany i forrellat estricte, Espanya va ser un oasi per a la música en viu en format reduït, ara manté unes restriccions molt més estrictes que la majoria de països europeus. En gairebé totes aquestes zones els engranatges de les grans gires i festivals ja han començat a girar, mentre que aquí aquest sector veu com s’està quedant enrere de la tornada a l’activitat d’aquest negoci global. 

Els promotors posen sobre la taula el greuge comparatiu. Als mateixos recintes a l’aire lliure on a Catalunya s’accepta una ocupació del 40% de l’aforament per a un partit de futbol (a la resta d’Espanya, del 60%), és a dir, 40.000 persones a l’estadi del Barça o 22.000 a l’Estadi Lluís Companys, en cas de celebrar-se un concert no es podria superar la presència de 3.000 persones. Però per descomptat, la patronal de l’oci nocturn podria al·legar al seu torn ser víctima d’un tracte dispar, amb la prohibició d’obertura dels seus locals encara vigent. I els clubs esportius al·leguen al seu torn la diferència de tracte amb els actes de contingut social o polític sotmesos a cap limitació. Cada activitat, fins i tot en un mateix espai, comporta diferents graus de mobilitat, de contacte físic, de contenció o desinhibició dels seus participants, i és lògic que les mesures de precaució davant el contagi s’ajustin a cadascuna d’aquestes circumstàncies. Si és possible amb dades epidemiològiques que les sustentin. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És la correlació immediata entre els repunts dels contagis en la població més jove i les dues breus reobertures de l’oci nocturn la que ha sustentat, fins i tot davant els tribunals reticents a les mesures sanitàries sense una justificació meridianament clara, el tancament d’aquest sector, que encara espera la (sembla que afortunadament pròxima) millora de les dades epidemiològiques. I són les dades dels festivals musicals celebrats a tall d’experiment aquest estiu (que van mostrar no ser esdeveniments supercontagiadors, però sí que van registrar un increment del 72% del nombre de positius entre els seus assistents respecte al grup de control que no hi va acudir) els que expliquen encara les precaucions vigents. Igual que l’absència de brots en la música en viu en sales amb aforament controlat justifica que pugui considerar-se segura.  

Hi hauria, amb tot, un panorama més encoratjador si es pogués reclamar als assistents el certificat que mostra que han superat la malaltia o s’han vacunat. L’exigència generalitzada del ‘passaport Covid’ per a l’exercici d’activitats que formen part dels drets bàsics (a la feina, a la lliure mobilitat) o quan fer-ho col·lidís amb la protecció de dades és difícil de justificar (per no parlar del rebuig que ha aixecat als països on s’ha aplicat). Però hauria de ser aplicable en activitats de participació purament voluntària que d’aquesta manera podrien beneficiar-se d’una gairebé normalitat. No obstant, els precedents de les negatives del Tribunal Suprem i diversos tribunals superiors a l’exigència del ‘passaport Covid’ en l’oci nocturn i l’hostaleria fan que qualsevol petició en aquest sentit es mogui en l’àmbit hipotètic, siguin quines siguin les raons sanitàries que es puguin presentar davant uns tribunals que fins ara hi han mostrat escassa receptivitat.