‘Por el amor de una mujer’

Tot i que no sempre va ser així. Sent més jove va defensar en un Concili de la Tarraconense la relaxació del celibat i la permeabilitat del sacerdoci per a les dones. El jove Novell va canviar després del seu pas per Roma, on va fer el Doctorat a instàncies del Bisbe de Solsona, Antoni Deig (‘Jo no soc espanyol’), que va animar el jove Novell a allotjar-se en un col·legi francès en lloc de l’espanyol, detall gens menor. Deig era el Setién català, molt estimat a Solsona.

A Roma, Novell va entrar en contacte amb la Congregació de la Doctrina de la Fe del llavors Cardenal Ratzinger i va tornar a Catalunya, a Mollerussa en particular, canviat. Ja no era el sacerdot progressista de la Tarraconensis. I va protagonitzar polèmiques al qüestionar l’homosexualitat, instant les dones a ser pudoroses i condemnant l’avortament i l’ús de preservatius.

Una cosa similar li va passar en el seu posicionament polític, que tampoc va dubtar a expressar. Fet que va guanyar simpaties i menyspreu. Com a rector era un conegut catalanista, fill d’una família de l’àrida Segarra, diòcesi de Solsona. Després, va sorprendre demanant que a les parròquies del Bisbat de Solsona no hi hagués repic de campanes per saludar la Via Catalana del 2013. Eren temps de Rouco Varela, que va inspirar el pronunciament de la Conferència Episcopal defensant, davant la imminència de les eleccions catalanes el 2012, que la unitat d’Espanya era un bé moral. Ergo, que anar-hi en contra era un pecat. Per això l’erudit Pare Hilari Raguer de Montserrat va respondre amb el seu llibre ‘Ser independentista no és cap pecat’. Però també el bisbe Novell es va manifestar: «El dret de les nacions és superior al bé moral de la unitat d’Espanya».

Va ser nomenat bisbe el 2010, amb 41 anys, tota una fita, enrolat en el conservadorisme. Era ambiciós i potser va creure que amb Ratzinger al Papat i amb el cardenal Rouco Varela a Espanya, progressar significava apropar-se a les tesis més conservadores. Però també això va tornar a canviar. El 2018 va sorprendre tothom amb una homilia a la catedral en què va defensar vehement el dret a decidir dels catalans i va censurar l’empresonament dels presos. I no es va quedar eixut en paraules. «El que ells [Junqueras i companyia] han perseguit amb els seus actes és legítim. No és just que hagin sigut cessats i empresonats per complir amb el seu programa electoral. No és just que per la via de la força s’impedeixi a aquest poble decidir el seu futur, perquè aquest poble té aquest dret. Som una nació. Serà tan legal com vulguin [l’empresonament], però els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis positives si no d’allò que és just, cert i digne». 

Era dur de rosegar i va contravenir, per exemple, la petició formulada per escrit del rector de Solsona, Jesús Huguet, de no permetre al bisbe Novell que oficiés el seu sepeli. Huguet era un home molt pròxim a l’alcalde, Xavier Jounou, mort el 2010. Tots dos molt estimats a Solsona. Catòlics republicans i progressistes. Va passar que Huguet va morir en un tràgic atropellament el març del 2012. Novell no va respectar l’última voluntat d’Huguet.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I si aquest episodi va ser discutit pels veïns de Solsona, el buit que deixa ara Solsona en mans del Bisbat de Vic no és menor. Ningú sap del cert fins quan dura aquesta tutela. Junt amb el bisbe de Vic destaca en la gestió d’aquesta crisi el paper de Marc Majà, vicari general de Solsona, un altre erudit, progressista, que va servir a Berga abans de ser rector de Solsona. Majà podria ser un valor a l’alça.

El bisbe Novell no s’intimidava amb res. Va ser l’únic bisbe que es va atrevir a visitar els membres del Govern empresonats a Estremera. Només una altra figura rellevant, un Abad, va ser a Estremera també el 2018. Però cap d’aquestes eventualitats el va apartar de la responsabilitat al capdavant de la diòcesi durant aquests més de deu anys de polèmic bisbat. Ho va fer, de sobte, l’amor d’una dona, d’una escriptora de novel·la negra, que va conèixer en un conciliàbul sobre exorcismes. I aquest amor ha posat punt final a la seva trajectòria eclesiàstica. Ho cantava Julio Iglesias: «Por el amor de una mujer / jugué con fuego sin saber / que era yo quien me quemaba /Por el amor de una mujer / he dado todo cuanto fui / lo más bonito de mi vida».