Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Zorba i molt més

La vida de Mikis Theodorakis va quedar plasmada en milers de partitures, demostrant una productivitat incomparable que va de la música d’escena a la de cambra, de les cantates als ballets, de simfonies a oratoris i d’òperes a cançons populars inspirades en el folklore grec

2
Es llegeix en minuts
Mikis Theodorakis en una imagen de archivo de febrero de 2018

Mikis Theodorakis en una imagen de archivo de febrero de 2018 / ANGELOS TZORTZINIS (AFP)

Munic, estiu de 1975. L’emblemàtica Königsplatz a vessar. Mikis Theodorakis ha dirigit el ballet creat a partir de ‘Zorba, el grec’. Entre el públic apareix Anthony Quinn, que puja a l’escenari. L’orquestra i el cor s’afegeixen als aplaudiments dels milers d’espectadors que no poden creure el que estan veient. Junts, el compositor de la banda sonora de la pel·lícula que va marcar la llegenda de l’actor tan indòmit com ho era el músic. Des del faristol, amb la seva característica melena ja platejada, l’amic assenyala amb el dit qui va posar de moda el ‘sirtaki’ des de la gran pantalla. El saluda mentre Quinn, sense jaqueta ni corbata, llueix tirants estampats i pregunta amb gestos si vol que balli. Es recrea amb el fals dubte. Amb la melodia comencen els primers passos, mal esbossats però impecablement traçats. Els mestres riuen i ho celebren tant com al públic embogit. La simpatia de Quinn destil·la nostàlgia. Ell mateix sembla rejovenir recuperant moviments d’anys enrere, que provoquen el deliri col·lectiu. Fins que l’autor de la mítica composició baixa amb dificultat del faristol i s’afegeix a la dansa, que adquireix ritme. Moment impossible d’oblidar, convenen els presents, mentre els dos artistes, rostres concentrats, fonen els seus inflats cossos en un, els bravos se succeeixen, els xiulets ensordeixen, apareixen les flors i la gresca es remata amb les paraules del Zorba de cel·luloide, definint la música del film com la música de la vida.

Exactament el que va pretendre Mikis Theodorakis (Quios, 29/7/1925 - Atenes, 2/9/2021) al compondre la banda sonora que l’alçaria a la fama. No va ser l’única. Fins a vint s’afegirien a un repertori que va amenitzar produccions de Jules Dasin, Sidney Lumet o Costa-Gavras, amb qui va compartir ideals polítics i inquietuds compromeses. Va musicar el ‘Canto general’ de Pablo Neruda, himnes per a Malta, els estudiants i els socialistes francesos i veneçolans. Per als Jocs del Mediterrani i la cerimònia d’obertura dels Olímpics de Barcelona. La seva vida va quedar plasmada en milers de partitures, demostrant una productivitat incomparable que va de la música d’escena a la de cambra, de les cantates als ballets, de simfonies a oratoris i d’òperes a cançons populars inspirades en el folklore grec com aquella ‘Luna de miel’, que a Espanya va passar de Gloria Lasso (1954) a Paloma San Basilio (1995) sense que ningú sabés «en qué viento llegó este querer». 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Aquesta connexió de pobles i cultures és el que va perseguir Theodorakis tota la seva vida. Un recorregut paral·lel i precoç de música i ideologia, política i saber, exili i ministeris, democràcia i resistència a l’ocupació nazi i al règim dels coronels, el final del qual va ser celebrat, amb un concert seu al Pireu, on milers de grecs el van convertir en el gran símbol del país que avui el plora. 

Apassionat i controvertit, va compartir amistat i distancia amb Merlina Mercouri, que al final dels seus dies abominava de qui s’havia passat de l’esquerra a la dreta. Salt forjador de la unanimitat del dol oficial. Intuïció que van poder tenir a la Catalunya de 1983 els membres de la Crida d’Àngel Colom, que el van contractar per a una gira espanyola que va resultar un fracàs. I es van sorprendre del caràcter irascible de l’artista, amagat rere el vel solidari del polític.

Temes:

Obituaris