Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Vigilar la inflació

A l’economia espanyola no li convé que l’alça dels preus, comuna a altres països de la Unió Europea, porti a un augment dels tipus d’interès

2
Es llegeix en minuts
Electric meters of an apartment building are seen in Barcelona  Spain  January 20  2017  REUTERS Albert Gea contadores electricos electricidad  luz

Electric meters of an apartment building are seen in Barcelona Spain January 20 2017 REUTERS Albert Gea contadores electricos electricidad luz / REUTERS / ALBERT GEA

El mes d’agost va acabar amb una mala dada econòmica: l’IPC (índex de preus de consum) va arribar a la cota del 3,3% interanual, el nivell més alt d’inflació registrat a Espanya des d’octubre del 2012. La majoria d’experts han coincidit a culpar d’aquest augment la imparable pujada dels preus a l’engròs de l’electricitat (amb una mitjana pròxima als 120 euros el megawatt/hora durant el mes passat, davant els poc més de 36 euros d’un any abans). Un assumpte que s’ha convertit en el principal maldecap del Govern central en l’inici del nou curs, davant el lògic malestar ciutadà pel descontrol del preu d’un servei bàsic i les pressions dels agents socioeconòmics perquè l’Executiu reaccioni i prengui mesures, malgrat que la ministra Ribera no troba mecanismes viables a l’hora de poder intervenir en el mercat a l’engròs de l’electricitat.

Per restar gravetat no a la disminució del poder adquisitiu dels ciutadans (la inflació sol ser qualificada com l’«impost dels pobres») però sí al seu impacte macroeconòmic, i matisar que l’augment registrat durant els últims mesos és transitori, s’assenyala que la inflació subjacent (és a dir, l’augment de preus sense incloure-hi l’energia i els aliments) tot just va pujar una dècima i es manté en nivells baixos, del 0,7%. Aquesta dada fa que la majoria de països occidentals que pateixen l’augment de preus (Alemanya o els EUA, per exemple, també registren alces no vistes en anys), junt amb els poderosos bancs centrals, no es mostrin preocupats per la seva pujada. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No obstant, el creixement registrat durant l’any en curs tindrà repercussions en altres àmbits de l’economia. A la ja assenyalada pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors (cosa que generarà un estira-i-arronsa, entre empresaris i sindicats, a l’hora de recuperar salarialment l’erosionat per la pujada de l’IPC), també s’hi pot afegir un nou forat als comptes públics, si es compensa aquesta pujada als gairebé 10 milions de pensionistes i als més de tres milions de funcionaris públics. En un context, com l’espanyol, on el dèficit és dels més elevats de l’eurozona i quan s’acabarà l’any amb un endeutament pròxim al 120% del PIB. 

La majoria d’economistes descomptaven, després de la caiguda en picat de l’activitat durant el 2020 com a conseqüència de la pandèmia, que es produiria un augment dels preus (com així ha sigut a Espanya i a gran part dels països de l’OCDE) segons les diferents economies anessin recuperant, de manera desigual, les seves constants essencials de funcionament. I és cert que la inflació subjacent (que és aquella en què es fixen els bancs centrals, abans de prendre decisions de pes) encara es manté sota control. Però s’hauria d’estar atent davant la possibilitat que deixés de ser així i el Banc Central Europeu decidís, a mitjà termini, que s’han d’apujar els tipus d’interès perquè la inflació no es desboqui. Ens hem de preparar per a aquest escenari, que limitaria la despesa pública ordinària i exigiria reformes estructurals.