Futur lingüístic Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El català se la juga amb la llei audiovisual
Ningú qüestiona que la llengua catalana ha entrat en un accelerat procés de regressió quant a l’ús social. En tots els àmbits institucionals i econòmics
«Ens ho juguem tot amb el català en els pròxims 10 anys», va deixar dit al Parlament la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà. Dono per fet, atenent la seva adscripció política, que és conscient del llarg llistat de dificultats que han de superar els governs català i espanyol per fer possible una relació fructífera. Fins i tot els optimistes reconeixen la magnitud dels costos que cadascuna de les parts haurà d’assumir si es pretén convertir-los en oportunitats. Compten al seu favor, els uns, amb l’imperatiu de fer viable una Catalunya postpandèmica, trinxada i aniquilada per la desinversió pública i un sistema de finançament insostenible. Hi estan obligats, els altres, a causa de la correlació de forces al Congrés, on sense l’independentisme no podran tirar endavant. Una realitat convertida en el lubricant més efectiu per impedir un bloqueig recíproc. La conjuntura, doncs, apel·la a intensificar el sentit de la responsabilitat, reflectit ja en els acords pressupostaris de l’any passat i amb la posada en marxa de la comissió bilateral, a l’espera que la taula de diàleg prevista per al mes de setembre pugui caminar sense vetos, quant als punts de l’ordre del dia a desplegar en el futur. I així evitar que neixi morta.
No obstant, en el trànsit cap a un marc de confiances ha aparegut el projecte de la llei general de comunicació audiovisual que, més enllà de sostreure competències al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, afecta directament la viabilitat present i futura de la llengua catalana, perquè té a veure amb plataformes com, per exemple, Netflix, Disney+ o HBO, etc., al no fixar un percentatge mínim de les seves realitzacions en llengua catalana. De fet, se’ls exigeix de manera genèrica l’obligació d’executar produccions europees, el 40% de les quals en castellà o llengües cooficials, però sense cap mandat específic cap aquestes últimes. Per acabar-ho d’arreglar, es pretén destinar part dels recursos recaptats al finançament d’RTVE. ¡Exclusivament!
En tot cas, de les paraules de Vilagrà es desprèn la impossibilitat d’avançar en la relació entre governs si el PSOE no s’avé a modificar la seva postura. A hores d’ara, ningú qüestiona que la llengua ha entrat en un accelerat procés de regressió, quant a l’ús social. I en tots els àmbits institucionals i econòmics. ¡En tots! En aquells en què s’havia considerat aconseguida l’excel·lència, com, per exemple, el sistema d’immersió lingüística (avui profundament tocat o bastant desaparegut en els ensenyaments secundaris), o en altres que s’havia optimitzat un fals avenç progressiu, exemple del qual és la dada que recorda que avui dia es redacten moltes menys sentències judicials en català que fa vint-i-cinc anys, passant pel mínim etiquetat en llengua catalana.
El projecte de llei, no ens hem d’enganyar, pot ser l’últim salvavides per a la llengua (en fan falta d’altres, entre els quals parar el procés de decadència global de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) o pot significar el cop de gràcia. Perquè els errors des de l’aprovació de la llei, el 1988, reguladora de les televisions privades han sigut de gran transcendència. El primer garantiria l’ús de la llengua catalana, atenent el reconeixement del servei públic i la necessitat de satisfer el pluralisme informatiu i l’extensió de la cultura. Un altre: no desplegar les potencialitats de la llei de la televisió digital terrestre, del 2005, que ja feia referència al plurilingüisme. Res va ser producte de la ingenuïtat: els governs espanyols de torn van actuar al servei de grans empreses de comunicació, malgrat que comportés, per exemple, sacrificar RTVE (cal recordar els interessos creuats de CiU, el PSOE i el PP a l’hora d’acabar amb la publicitat a RTVE, en benefici de grups comunicatius amb seu a Madrid i a Barcelona) i hipotequés la capacitat del centre productor de Sant Cugat i la producció en català.
Si aquesta vegada totes les forces polítiques catalanes, històricament compromeses amb la protecció de la llengua, no ho posessin tot de part seva (¡en les pròximes setmanes!) i si el Govern espanyol no rectifiqués, entraríem en un escenari de no-retorn quant a la supervivència de la llengua.
I, llavors, maleïda la gràcia de continuar apel·lant, uns i altres, a l’optimisme responsable.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
