Les lliçons de Kabul

Després de l’Iraq, l’Afganistan torna a demostrar que la pretensió del president Bush fill (i dels Estats Units) d’establir una democràcia partint de la seva força militar va ser un disbarat. Quan Biden, partint del cansament de l’opinió americana en una operació que els ha costat molts diners i moltes vides humanes, ha liquidat el protectorat, tot l’edifici s’ha esfondrat.

I els afganesos que van treballar amb els aliats, o els que s’havien habituat a una vida una mica occidentalitzada, patiran grans penalitats. Les dones, les primeres. Biden creu que la retirada no el perjudicarà en les rellevants eleccions el Congrés del 2022 i Europa assisteix consternada al fracàs d’un intent liderat pels EUA després de la gran commoció de l’atemptat de l’11-S.

A Europa hi ha justa indignació per les greus conseqüències del retorn talibà. Però potser és estèril. Fa pocs anys algú va simplificar la realitat mundial: Europa és el jardí de la tercera edat, la Xina és la fàbrica del món i l’Índia, la seva oficina informàtica. ¿Els Estats Units? Eren només els segurates encarregats de mantenir l’ordre. Ara la garantia americana ha quedat devaluada i Europa –ho ve dient Josep Borrell– haurà de dedicar més recursos als seus exèrcits si vol tenir un paper més positiu que la protesta contra les violacions dels drets de l’home a bona part del món.

Biden ha mostrat els límits de la potència americana i els seus greus errors des que va aclamar els talibans per debilitar l’imperi soviètic. Allà va néixer Bin Laden i avui en patim els efectes. ¿Què farà Europa? Després de les condemnes i laments, els governants europeus, començant per Merkel i Macron, saben que poc podran influir en el que passi a l’Afganistan, i el que més els preocupa és que l’èxode inevitable no pertorbi encara més unes democràcies que no estan en el seu millor moment.

Els governants europeus venen a subscriure aquella frase –trista però realista– del socialista Michel Rocard quan va dir que a França no hi cabia tota la misèria del món. Molts europeus i les oenagés es regiren indignats, però és cert que el tret de la immigració siriana el 2015 va ser el que va aixecar l’extrema dreta alemanya contra Merkel. I el temor de la immigració és la base del creixement del Front Nacional de Marine Le Pen o de l’extrema dreta de Salvini. I Espanya no n’està al marge. Vox és ja el tercer partit espanyol i el quart català.

Després de la caiguda de Kabul, ¿què hauria de fer Europa? En primer lloc, assumir que no pot abandonar els afganesos que durant anys han col·laborat amb els països europeus. Han de ser acollits sense cap reticència... tot i que la gran dificultat serà aconseguir treure’ls del país. En segon lloc, tenir la màxima obertura –compatible amb el realisme– amb l’onada de refugiats que fugin de la dictadura talibana. La frase d’algun dirigent europeu dient que haurien de refer la seva vida en països més pròxims com el Pakistan, l’Iraq o la mateixa Turquia indica la complexitat de l’assumpte. I no és una qüestió de sentiments, fa falta una política europea, generosa i realista amb la immigració, assignatura en la qual Europa acumula suspensos i en què –admetem-ho– la culpa no és només dels governants.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però més enllà de les exigències immediates, la UE ha d’assumir que el paraigua protector americà no és etern. La retirada de l’Afganistan indica que als presidents americans els condicionen els costos en diners i vides de ser els segurates del món. Per tant, si la UE no vol ser irrellevant davant potències com la Xina i Rússia, amb la qual tenim fronteres, ha d’incrementar la seva cooperació en seguretat. I també, una cosa que a l’esquerra li costa assumir, apujar els seus pressupostos de defensa.

Voler un model de democràcia social a l’empara americana serà cada dia més arriscat. I confiar en Putin, o en el desenvolupisme autoritari xinès, seria suïcida.