Egoisme immunitari

La possibilitat d’aplicar una tercera dosi de la vacuna que funcioni com a reforç de les ja administrades i que tingui més capacitat de generar anticossos, bé perquè ha decrescut el nivell de protecció, bé perquè no són prou potents per combatre la variant delta, s’obre pas al Primer Món. Amb milions de dosis emmagatzemades mentre el ritme de vacunació decau durant les vacances, s’ho pot permetre.

Països com Israel ja han injectat la tercera dosi en pacients immunodeprimits o persones grans, una mesura, restringida als més vulnerables, que també ha sigut anunciada per França i Alemanya. Als Estats Units, el reforç de les vacunes Pzifer-BioNTech i Moderna ja està planificat, en principi, per als usuaris de les residències de gent gran i els treballadors essencials a les àrees de salut i emergències, que van ser els primers a ser vacunats l’hivern passat. Pot ser raonable. Però després, el pla de l’Administració Biden preveu arribar a la població en general. Sorprèn aquesta dinàmica perquè, entre altres factors a tenir en compte, es calcula que al voltant d’un 40% dels nord-americans encara no han rebut la primera dosi, el que planteja un dubte raonable que la comunitat científica observa amb incertesa. Per combatre la pandèmia (i les variants més agressives del virus) ¿és millor reforçar els ja immunitzats o intentar ampliar el col·lectiu de vacunats? No hi ha dades concloents, tot i que molts investigadors defensen que no és segur que una tercera dosi generalitzada vagi més enllà del que, ara com ara, estan aconseguint les vacunes: que disminueixi la gravetat dels símptomes i que no s’arribi a crisis d’hospitalitzacions o defuncions com en la primera onada. A més, l’anunci d’una tercera dosi pot actuar també com un efecte psicològic devastador per als que encara no s’han vacunat. 

Però per damunt de tot està en joc un dilema ètic que ha posat sobre la taula Tedros Adhanom, director general de l’Organització Mundial de la Salut. Ha demanat a la comunitat internacional «una moratòria sobre els reforços», almenys fins a finals de setembre, amb l’objectiu d’haver pogut vacunar almenys un 10% de la població del planeta. «És necessari», ha declarat, «un canvi de direcció, donant prioritat a les persones més necessitades, completament desprotegides». Les dades són esgarrifoses. Mentre als països amb més ingressos el 58% de la població ha sigut vacunada (molt més en els més diligents, entre els quals hi ha Espanya), en països com el Congo, Haití o el Txad menys del 0,2% de la població ha rebut almenys una dosi. Les desigualtats són clamoroses i reclamen una acció conjunta, en lloc de l’exacerbació del nacionalisme vacunal que pot alimentar l’estratègia de la tercera inoculació. Un document intern de l’OMS calcula que si els 11 països més rics decidissin actuar així parlaríem de 440 milions de dosis que tindrien més utilitat –no només humanitària sinó també de lluita global contra la pandèmia, que no es pot territorialitzar com demostra l’emergència de successives noves variants– entre els més de 3.500 milions de persones sense cap vacuna. Davant un problema sanitari global buscar una suposada seguretat a l’interior de les fronteres de cada país ja s’ha demostrat que no només és injust, sinó inútil.