La visita del Papa a la Sagrada Família per beneir la culminació de la torre de Jesús, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, ha sigut molt més que un esdeveniment religiós. La cerimònia, en què el Pontífex es va adreçar als assistents en català, va projectar al món la imatge d’una obra estretament vinculada a Barcelona i a Catalunya, però que té una rellevància que transcendeix les fronteres territorials.
La visita també ha servit per recordar que la Sagrada Família continua sent un projecte obert. La falta d’adequació del barri davant l’èxit turístic, la transformació comercial de l’entorn o la incertesa sobre actuacions pendents com l’escalinata de la façana de la Glòria plantegen desafiaments que no es poden ignorar. S’hi afegeix una discussió de llarg recorregut sobre la mateixa evolució del temple. Durant dècades, arquitectes i historiadors han qüestionat la continuïtat de les obres després de la mort de Gaudí i encara avui hi ha discrepàncies sobre el grau de fidelitat d’algunes intervencions contemporànies respecte al projecte original.
No obstant, aquestes controvèrsies no han d’amagar un fet difícilment discutible. No hi ha gaires construccions contemporànies que es puguin comparar amb una obra que, després de 144 anys de construcció, continua sent objecte d’atenció internacional i de debat intel·lectual. La Sagrada Família forma part del reduït grup d’edificis que han transcendit la funció religiosa original per convertir-se en una referència d’abast global.
Però la seva rellevància no s’explica únicament pels valors arquitectònics. La Sagrada Família va néixer com un temple expiatori, concebut per construir-se gràcies a les aportacions voluntàries dels ciutadans. Aquesta singularitat s’ha mantingut fins als nostres dies. Des dels donatius que recaptava el mateix Gaudí fins a les contribucions de milions de visitants, la basílica ha sigut aixecada sense recórrer a finançament públic per construir-la. Aquest model explica, en part, el vincle que ha mantingut amb la societat durant més d’un segle.
La commemoració ha servit, així mateix, per reivindicar la figura de Gaudí. Durant anys la seva obra va ser observada amb escepticisme per part de sectors de la professió arquitectònica. Avui, en canvi, ocupa un lloc central en la història de l’arquitectura per la capacitat que té per combinar innovació tècnica, inspiració en la natura i una concepció artística difícilment equiparable. No deixa de ser significatiu que una obra amb una continuïtat que va ser discutida durant dècades s’hagi convertit en un dels principals referents arquitectònics internacionals.
El centenari de la seva mort i la visibilitat que li ha donat la visita papal ofereixen una oportunitat per valorar la Sagrada Família en tota la complexitat. Com passa amb qualsevol gran infraestructura cultural i turística integrada en el teixit urbà, la seva presència genera tensions que requereixen una gestió acurada i solucions equilibrades. Però aquests desafiaments no han d’eclipsar el fet que l’obra és la principal icona de Barcelona, forma part del patrimoni cultural de Catalunya i representa una de les aportacions més originals d’Espanya al patrimoni universal com a font d’unitat i concòrdia, tal com ha recordat el Papa. Reconèixer aquesta realitat és plenament compatible amb afrontar de manera rigorosa els reptes associats a la seva culminació i a la seva integració a la ciutat del segle XXI.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
