L’ocupació creix, però no millora
Mes rere mes, els indicadors de l’ocupació a Espanya creixen quantitativament. Com s’encarrega de ressaltar el Govern, pugen les xifres d’ocupats i baixa la taxa d’aturats. Ningú pot negar aquesta realitat ni amb els ulls de la pura i dura oposició. Una altra cosa és que bona part d’aquest creixement és la resultant directa de l’arribada d’immigrants. I que una part d’aquestes bones xifres són conseqüència de la declaració d’indefinits dels contractes temporals. De manera que els ocupats no es corresponen necessàriament amb els assalariats en determinats mesos, especialment en la temporada baixa del turisme o quan cessen les activitats educatives. Les dades del mes de maig són un reflex fidel d’aquesta dinàmica. Tornen a ser positives, i tot i que hi ha un repunt del nombre d’aturats cal dir que sobre una població activa superior en números absoluts a la dels últims anys.
No fa falta deixar-se portar per l’esperit de l’oposició per advertir que hi ha núvols a l’horitzó. A Catalunya, per exemple, l’ocupació rècord del maig no ha sigut obstacle perquè es disparin el nombre d’afectats per expedients de regulació d’ocupació (eros). I, segons els mateixos sindicats, no es tracta d’un descens de l’activitat productiva, sinó de la irrupció de la intel·ligència artificial. Això vol dir que el que està passant és que l’ocupació que genera poc valor afegit és ràpidament substituïda per la IA. Es demostra una vegada més, com en el cas dels indicadors de productivitat, que l’economia espanyola, malgrat el bon comportament de l’ocupació, no genera ocupació de qualitat. I això es tradueix també en els salaris que són incapaços avui d’assegurar als treballadors drets tan bàsics com el de l’habitatge. La sortida de la crisi financera del 2008, amb una devaluació interna del preu del treball davant la impossibilitat de devaluar la moneda, s’ha sustentat en el turisme, activitat primària que genera poc valor afegit, i en activitats industrials també de poc valor afegit. El quadre de desajustos del mercat laboral espanyol es completa amb la coincidència d’aquesta oferta laboral amb una demanda de treballadors molt ben formats que no aconsegueixen llocs de treball a l’altura del seu esforç i de la seva titulació.
La solució a aquesta situació no passa per tirar-se els plats pel cap el Govern i l’oposició o les patronals i els sindicats. S’imposa un pacte que vinculi els salaris a la productivitat i les prestacions socials a les contribucions. Una part molt important de la millora de la productivitat de les empreses ha sigut absorbida en l’última dècada per l’increment de les cotitzacions per finançar prestacions universals. Això no és necessàriament dolent, però s’ha de ponderar amb les percepcions efectives que reben els assalariats. Si no, creixen els costos laborals, però no els salaris. I, llavors, la IA és competitiva amb llocs de treball amb què no ho hauria de ser si l’aportació productiva i la retribució salarial estiguessin en equilibri. Una transformació d’aquesta naturalesa exigeix pactes de gran calat com els de la Moncloa de fa 40 anys. O com els de la sortida de la covid, fa molt menys temps. La polarització té pitjors conseqüències en la negociació laboral que en la dinàmica política.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
