Després de Merkel, ¿què?

Merkel ha guanyat quatre eleccions i ha governat 16 anys (12 amb els socialdemòcrates de l’SPD i quatre amb els liberals de l’FDP), ha sigut una cancellera sòlida, caracteritzada per la serietat, el pragmatisme, una orientació més oberta que la del seu partit, la CDU, i l’estima bastant general dels alemanys. Durant el seu mandat Alemanya ha patit la gran crisi del 2008, la de la immigració del 2015 i la pandèmia actual i ha superat aquests obstacles no sense rascades, però amb nota i gairebé sempre amb el suport (gens incondicional) dels seus socis-adversaris de l’SPD.

I no està clar que el seu discutit successor al capdavant del CDU-CSU, Armin Laschet, actual president de l’important ‘lands’ de Renània de Nord, tingui les seves qualitats, ni fins i tot que sigui el nou canceller.

L’estabilitat alemanya serà també decisiva per a la Unió Europea, ja que Alemanya és el país amb més població i amb l’economia més forta, ha resistit bé les crisis i té una taxa d’atur que no s’allunya del 5%. I Merkel va ser clau, amb el seu recolzament discret però efectiu a Mario Draghi en el BCE perquè la gran crisi del 2008, la pitjor des de 1929, no acabés amb l’euro i la voladura d’una Europa en laboriosa construcció.

La successió de Merkel serà doncs un dels fets més rellevants del 2021. I acaba de començar una campanya amb grans incògnites. La CDU de Laschet serà segons les enquestes el primer partit i té moltes opcions de presidir el Govern. Però després de les inundacions de juliol a les dues Renànies (180 morts), el prestigi de Laschet ha tornat a empal·lidir i la intenció de vot de la CDU ha caigut del 28% al 23%. Molt poc per sobre dels verds (20%) i de l’SPD (19%), que ha pujat tres punts els últims dies.

I la previsió final, tot i que favorable a la CDU, està en suspens. Si les eleccions fossin presidencials el favorit seria el socialdemòcrata Olaf Scholtz, vicecanceller i ministre d’Hisenda amb Merkel i abans president-alcalde d’Hamburg, amb el 35%, seguit de Laschet (20%) i de la verda Annalena Baerbock (16%), que ha perdut punts des de la seva nominació com a candidata la primavera passada. Scholtz està en alça, però el seu punt feble és que, malgrat ser el candidat pel seu prestigi personal, el control de l’SPD està en mans de gent més a l’esquerra, cosa que inquieta l’electorat de centre.

Però la gran incògnita és la futura coalició de govern. Fins ara havia sigut sempre de dos partits (CDU-FPD, CDU-SPD, SPD-FDP, o SPD-verds), però ara, amb la fragmentació deguda a la presència de l’extrema dreta (10% del vot), que està vetada en tota possible coalició, poden fer falta tres partits per arribar a la majoria del Bundestag. I una coalició a tres és complicada. Si la CDU arriba primer, el més probable és que es formi una coalició amb els verds i el ressuscitat FDP (liberals), que té una intenció de vot del 12%. Però aquesta coalició ja es va intentar i va fracassar el 2017.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Una altra coalició, que seria un canvi profund per l’exclusió per primera vegada de la CDU, és l’anomenada «semàfor» pels tres colors: els verds, el vermell (l’SPD) i el groc liberal. Però aquest pacte no agrada als liberals i tampoc es pot descartar, tot i que és molt improbable, una coalició vermell-verd-vermell entre l’SPD, els verds i l’extrema esquerra de Die Linke. En últim extrem es podria arribar a una coalició dels tres partits (CDU, SPD i FDP) que van governar, mai els tres junts, l’antiga República Federal abans de la reunificació.

El partit guanyador, la personalitat del canceller i la laboriosa coalició final –pot necessitar setmanes i fins i tot mesos– seran decisius. També per a Espanya, on el PP està associat a la CDU en el PP europeu, i el PSOE té llargs i forts vincles amb l’SPD. Tot i que no hem d’oblidar l’excel·lent relació del democristià Helmut Kohl amb Felipe González. Els alemanys són avui més pragmàtics que molts espanyols.