Dics al preu de la llum

El preu de la llum s’ha convertit aquest estiu en un dels temes de debat que més disgust concita. I que més desconcert genera davant la dificultat de desentranyar el funcionament del mercat elèctric. Inquieta els petits consumidors, que temen quin serà l’import de la seva pròxima factura de la llum, i també els empresaris, que s’han dirigit al Govern per reclamar un sistema de fixació de preus que eviti que el preu de l’energia elèctrica, que ja tira a l’alça de la inflació, es converteixi en un factor que perjudiqui la seva competitivitat. I fins i tot que dificulti la transició energètica cap a la neutralitat d’emissions, com va recordar el mes passat la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, al reclamar una reforma a la Comissió Europea, sense obtenir una resposta favorable. També desencadena tensions a l’interior del Govern de coalició, amb Podem basculant cap a la mobilització als carrers contra una política energètica que depèn del Govern en què participa. Tot i que només en part, com es demostra per les notables dificultats amb què topa qualsevol intent d’intervenir en la regulació d’aquest mercat.

L’1 de juny va començar la polèmica amb l’entrada en vigor del nou model de facturació de la llum, que teòricament havia de permetre un estalvi per al consumidor i una racionalització del sistema si el consum es desplaçava cap als horaris nocturns però que amenaçava amb un sobrecost per a qui no volgués o pogués fer aquesta adaptació. Però un altre factor ha devorat aquest debat. L’encariment del preu de l’energia elèctrica, desenraonat en el mercat a l’engròs i que tot i que només es trasllada en part al consumidor final, és de tal dimensió, que afecta notablement la factura real. La causa està en un sistema fixat per Europa que fa que el preu de l’energia que s’aboca a la xarxa com a últim recurs –quan el consum ja supera la generada per altres fonts– sigui la que estableix el preu general. També en una situació meteorològica que fa que les centrals de gas de cicle combinat entrin en joc i en un context de transició energètica que encareix aquest mode de generació per sufragar els costos de les seves emissions de CO₂. 

La reducció de l’IVA, per a consumidors amb menys recursos i només fins a final d’any, ha sigut una primera mesura que ha tingut el seu impacte positiu però que continua sent insuficient. La segona resposta del Govern, acceptar plantejar la creació d’una empresa elèctrica pública que pugui intervenir al mercat amb criteris no de benefici empresarial, i que aquesta pugui assumir les centrals hidroelèctriques la concessió de les quals vagi caducant en els pròxims anys, té dues virtuts. Encaixar amb les demandes de Podem i reduir la tensió entre els dos socis de Govern i enviar un missatge a les companyies que operen aquestes centrals davant la sospita que modulen el seu funcionament en termes lesius per al preu final de la llum.

Amb tot, ni aquesta intervenció tindria un impacte contundent, ni el seu resultat seria immediat sinó diferit al llarg d’una dècada. I la pressió sobre els preus requereix respostes més urgents. Mesures pal·liatives davant la pobresa energètica, d’una banda, i també una revisió del mecanisme de fixació del preu de la llum que, com passa en altres països amb els quals compartim una normativa europea general, el modulin per evitar que el preu de la llum per a llars i empreses sigui tan volàtil.