Gestionar l’autonomia

La reunió va ser fructífera. Es van acordar el pagament de 200 milions d’euros dels més de 700 milions pendents de la disposició addicional segona de l’Estatut, culminar el traspàs de les beques i reactivar el traspàs de rodalies i d’altres infraestructures així com establir un calendari dels diferents grups de treball sobre futures transferències amb el compromís de celebrar una reunió mensual fins a començament de 2022. Però sense dubte la mesura estrella va ser l’acord per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, una mesura que ha generat divisions en el sí del govern d’Espanya, ja que Podemos s’hi oposa fermament i divisions també en la majoria parlamentària que dona suport al govern de Catalunya atès que la CUP també s’hi ha pronunciat en contra i ho considera una línia vermella, sense que se sàpiga ben quin significat té això i en què es pot traduir. La mesura també ha generat un atac simultani d’autonomisme i de peixalcovisme per part d’ERC, cosa que era previsible, i també de Junts per Catalunya que ho era menys, potser perquè el conseller titular del ram, Jordi Puigneró, es va veure forçat a fer-ho per tal de desviar l’atenció de després de què la desafortunada escena paellara amenacés d’ennuegar-lo. Ni que sigui fent de la necessitat virtut per primer cop els dos socis de govern coincideixen en la conveniència, més enllà de la retòrica i malgrat no renunciar a la independència o fins i tot al mandat de l’1 d’octubre, que cal intentar governar i produir resultats.  

Tornar a posar en marxa els mecanismes intergovernamentals és una passa positiva per a recuperar la normalitat institucional a Catalunya, sobretot un cop els polítics presos han recuperat la seva llibertat gràcies als indults. Per això resulta inacceptable la rebequeria, quan no el desistiment de responsabilitats, del president Aragonès no volent assistir a la Conferència de Presidents celebrada a finals de juliol en la que es va abordar la gestió de la pandèmia i dels fons europeus per a la recuperació. Una decisió que sols s’explica com una avançament del que vindrà, molta gesticulació amb una mà i molt autonomisme amb l’altre. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així el parèntesi estiuenc ens dona pistes de per on pot anar la legislatura a l’espera de què es concretin el contingut de la mesa de diàleg que s’ha de reunir a mitjans de setembre. D’entrada tant ERC con Junts per Catalunya reclamen l’amnistia i la celebració d’un referèndum. D’entrada si més no perquè la consellera de presidència Laura Vilagrà ha obert per primer cop la porta a escoltar altres alternatives al referèndum, una molt bona notícia perquè escoltar alternatives i no abordar el diàleg com un monòleg hauria de ser la condició sine qua non per a que qualsevol diàleg sigui digne d’anomenar-se així.

Les perspectives de la mesa de diàleg són molt incertes per problemes de mètode i problemes de contingut. De mètode perquè no és possible un diàleg entre governs si prèviament no hi ha un diàleg intern a Catalunya capaç d’aportar un contingut que gaudeixi d’una àmplia base de legitimitat. Però també perquè el govern d’Espanya tampoc no ha especificat quin és el seu plantejament, segurament a l’espera de que el PSOE defineixi la seva posició en el congrés que ha de celebrar al mes d’octubre. Aquesta posició potser podrà comptar amb el suport de Podemos però segur que comptarà amb el del PP i de Ciutadans, segurament més per la seva voluntat d’ oposar-se a tot més que per convicció, ni amb el de Vox per coherència amb la seva posició contrària a l’Estat Autonòmic de manera que es fa difícil pensar en la possibilitat de què de la mesa en surtin avenços substantius. De moment pel que servirà és per guanyar temps, un temps que al Govern d’Espanya li ha de permetre gestionar la recuperació i al de Catalunya tornar a gestionar l’autonomia.