149 milions a UGT; a altres víctimes, res

El projecte de llei ha retornat a l’actualitat el Reial Decret aprovat pel govern de Rodríguez Zapatero l’any 2005 per rescabalar la UGT amb 149 milions d’euros i la titularitat de 26 immobles en concepte de propietats incautades des de 1939. Una acció feta de pressa i corrent per raó que el sindicat comandat aleshores per Cándido Méndez devia 151 milions a l’Instituto de Crédito Oficial  arran de la crisi provocada per la fallida de la cooperativa d’habitatges PSV. Els arguments del ministre socialista emprats des de la  tribuna del Congreso foren taxatius: “es tracta d’un deute moral i material a qui fou espoliat… i cal procedir a la reparació d’un deute ètic causat per un aixecament militar. Cal retornar-los el que és seu i aquesta reparació no pot esperar més”. 

No obstant, l’any 2007 el mateix govern socialista va presentar la decebedora  Llei de la Memòria. Un text legislatiu que no va comptar amb el vot afirmatiu del republicanisme català, entre altres raons perquè no només no abastava el reconeixement de totes les víctimes (l’Estat espanyol encara avui nega  la reparació de Salvador Puig Antich i tantes altres víctimes), sinó que a més les classificava i en valorava llur reparació en funció de la cronologia. Així, consagrava dues categories de víctimes. Només les  persones mortes “en defensa de la democràcia” entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977 podien reclamar una indemnització de 135.000 euros. En definitiva, les famílies dels advocats laboralistes  assassinats a Atocha en 1975 eren mereixedores d’una reparació distinta a tantes altres com la del dirigent comunista Julián Grimau  executat a Madrid  l’any 1963. L’objectiu d’aquesta irracionalitat  radicava a intentar  allunyar (fer ignorar) l’adn feixista d’un règim condemnat per l’Assemblea General de NNUU perpetrador de delictes  de Lesa Humanitat i així donar entrada als arguments de la irretroactivitat i  la  prescripció dels delictes  utilitzats al llarg d’aquests anys per part de l’administració espanyola per evitar la compareixença dels responsables de la Dictadura davant dels tribunals.   

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I ara, l’any 2021, crida l’atenció l’interès a fixar en la llei que qualsevol declaració de nul·litat o il·legitimitat mai no tindrà conseqüències pel que fa al  reconeixement de qualsevulla responsabilitat patrimonial de l’Estat  ni podrà donar lloc a una indemnització de caràcter econòmic.  Sorprèn, doncs, que es pretengui trobar el suport de qui ja l’any 2007 van denunciar   com es rebutjava incloure les responsabilitats de l’Estat, a diferència de com han procedit França i Alemanya, respecte a  la incautació del paper moneda, les deportacions de republicans als camps d’extermini assenyalats amb el triangle blau dels apàtrides mercès als acords entre els dos Estats,  el treball esclau a l’interior de l’Estat en benefici de grans empreses o el robatori de béns mobles i immobles d’entitats, d’institucions, així com de partits polítics com ara  Esquerra Republicana de Catalunya, a qui  foren furtats 1056 immobles. 

Difícilment el PSOE podrà argumentar el perquè avui dia pot sostenir-se que els arguments i les actuacions que han estat vàlides per a la UGT no ho hagin de ser, ni en el 2021, per a la resta de víctimes de la Dictadura. En definitiva, un projecte de  llei que continua instal·lat en el model espanyol de l’arbitrarietat i la impunitat.