Salut mental Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Dimonis al cap
La decisió de Biles d’abandonar Tòquio el 2020 posa de manifest el deteriorament de la salut mental dels més joves
Que callin. Que callin d’una vegada. Que deixin de cridar. No pot concentrar-se. Només les sent a elles. Veus de llot, enganxoses i ombrívoles. Veus sulfúriques, corrosives i feridores. Veus que exigeixen i, alhora, anul·len. Que enreden els passos, que obstaculitzen els somnis. Que paralitzen. Que sotmeten. Són els dimonis del cap. Així els va anomenar Simone Biles, la rutilant gimnasta nord-americana de 24 anys, a l’abandonar els Jocs de Tòquio el 2020. Ella, la dona sorprenent, l’admirada. L’orgull dels negres. El reflex per a totes aquelles sobrevivents d’abusos sexuals. Massa pes per a les seves espatlles. I ara, un apunt més a la seva biografia: el valent anunci dels problemes de salut mental. ¿Pes o alleujament?
La decisió de Biles ha desencadenat reaccions a granel. Ha sigut analitzada i jutjada. Lloada per molts. Titllada de feble per d’altres. La salut mental s’està convertint en un gravíssim problema social. En especial, per als més joves. Ansietat, depressió, trastorns de conducta... ¿Quins efectes ha tingut en ells l’anunci de Biles? ¿S’han sentit acompanyats o han sumat una frustració més? L’abandonament de Tòquio 2020 és la constatació que, definitivament, no sempre es pot.
És difícil saber quina conjunció de factors conflueixen en el deteriorament de la salut mental de tants joves. Hi ha la pandèmia, per descomptat. Però hi ha més coses. Des de l’absència d’utopies potents, col·lectives i trasversales fins a la urgència, la immediatesa que regeix les seves vides. El món virtual ha creat paratges ignots i ritmes de vertigen per als quals encara no hi ha mapes ni metrònoms. La incertesa regeix l’horitzó. Una perspectiva on la precarietat, el canvi climàtic o la soledat són ombres enganxades als seus passos. Van créixer amb el mantra del «tot és possible amb voluntat» i, ara, el seu recitat només porta a la perplexitat. Són jutjats i prejutjats amb normes obsoletes. I no sempre saben com deixar de ser un producte en un immens aparador. Massa inferns per a un cel tan escàs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
