Tribunal de Comptes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Una història de venjança i escarment

El Tribunal rovellat –que no és un tribunal ni l’habiten jutges– ha vist desfilar els grans escàndols, que no són pocs, que han marcat i marquen l’Espanya contemporània. No ha mogut ni una pestanya

3
Es llegeix en minuts
Una història de venjança i escarment

David Castro

Aquesta història seria or pur per a la ironia de Larra o, per descomptat, l’esperpent de Valle-Inclán. L’obra abordaria les coses que succeeixen a l’interior d’un gran edifici, un palau ombrívol i polsós, ple a vessar de tipus agres i antiquats, d’enxufats i parents. Desgraciadament, també donaria per a molt en mans de Kafka, que podria compondre una cosa sinistra, aberrant, anguniosa... 

El Tribunal de Comptes, amb una capacitat de punició sense igual entre els organismes europeus que poden vagament comparar-se-li, va ser activat al seu dia pel cercle pròxim a Rajoy, com han confirmat algunes informacions, per donar el seu merescut als alts responsables de l’anomenat procés. Estem davant el tan castís «aquests s’ho trobaran». El monstre, després de rebre l’ordre, està arrasant amb tot. En aquests moments està concentrat en l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya dels anys 2011 a 2017. Pel broc gros i a ull (el monstre és així). ¿Què més dona uns milionets més o menys? Al cap i a la fi, estem parlant d’independentistes...

El Tribunal rovellat –que no és un tribunal ni l’habiten jutges– ha vist desfilar davant els seus nassos els grans escàndols, que no són pocs, que han marcat i marquen l’Espanya contemporània. No ha mogut ni una pestanya. En canvi, s’ha afanat a aixafar els independentistes, a arruïnar-los, a ells i les seves famílies. Venjança i escarment, per a això li van donar corda i a això s’aplica, una venjança i un escarment que són també un missatge. L’enorme discrecionalitat, el seu poder destructiu i la seva obediència cega –és un òrgan segrestat pel PP, en no pocs casos encarnat en elements del més feréstecs– el converteixen en l’arma perfecta. 

Giró arriba a la conselleria sabent que alguna cosa cal fer. Mirar de defensar-se. No comprèn com Aragonès, president interí i responsable d’Economia, no va fer res, malgrat que el Tribunal de Comptes va envestir abans els responsables de la consulta del 9-N i també de l’1-O. El nou conseller posa fil a l’agulla: idea un artefacte legal per avalar, a fi de guanyar temps fins i tot que la justícia, la de veritat, decideixi. Però no troba el banc necessari per fer-ho possible. Els bancs tenen por. De si el mecanisme resulta desarmat jurídicament, però sobretot que tothom els vegi ajudant els independentistes. Callen i es miren les punteres de les sabates. Ningú s’hi presta. Finalment, cal recórrer a l’Institut Català de Finances, en contra del que va dir en primera instància el conseller Giró. Abans, discussions i tensions en un Govern que, fins ara, les havia evitat com a gat escaldat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Va constatar el defenestrat Ábalos que el Tribunal de Comptes posava «pedres al camí» del diàleg amb Catalunya. És cert. Com ho és que hi ha coses que el Govern, tot i que volgués, no pot evitar. L’Executiu de Sánchez i Unides Podem no disposa d’una palanca d’emergència per aturar la repressió practicada pel Suprem, el Constitucional, l’Audiència Nacional, un grapat de jutjats. 

Notícies relacionades

Les cúpules judicials, que orbiten al voltant del PP, han obert fa temps un front de guerra contra el Govern. Quan el complot es denuncia, llavors els portaveus de la dreta i la dreta extrema recorden Montesquieu (sempre recorden els pares de la democràcia si els convé): a Espanya hi ha d’haver separació de poders, esbufeguen. 

Impecablement cert. Els poders de l’Estat han de ser independents. Han de ser independents de l’Executiu, del Govern, per descomptat. Però també de l’oposició, que a Espanya es troba encegada per l’afany d’abatre, destruir, un Govern al qual neguen fins i tot la legitimitat. Tan cert és que la dreta que hauria de ser la dreta de Govern, la dreta institucional, el PP, no combat sinó que confraternitza amb la dreta ultra. Quins camarades. Alhora, un grup de mitjans de Madrid, abandonant qualsevol decòrum deontològic, intenten ajudar en l’apunyalament. Per descomptat, que Sánchez i l’independentisme dialoguin, per interès, per responsabilitat, o pel que sigui, i intercanviïn favors, no fa més que contribuir a excitar els seus instints ancestrals i a esperonar la seva fúria.