Nou Executiu Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Després de la màscara de Sánchez

El canvi de Govern té un únic objectiu, que no és altre que generar una inèrcia favorable que porti el president a guanyar les pròximes eleccions, previstes per al 2023

2
Es llegeix en minuts
Després de la màscara de Sánchez

DAVID CASTRO

Els canvis que Pedro Sánchez ha realitzat en el seu Govern responen a explicacions diverses, però tenen un únic objectiu, que no és altre que generar una inèrcia favorable que el porti a guanyar les pròximes eleccions, previstes per al 2023. El detonant, o el més gran d’aquests, la victòria aclaparadora de Díaz Ayuso en les eleccions a la Comunitat de Madrid, en les quals el PP va obtenir 64 diputats, mentre el PSOE s’estimbava fins als 24. L’ensurt i el consegüent pànic van ser tremends.

Així és que Sánchez va decidir feminitzar més l’Executiu, apartar-ne aquells ministres que feien que els mecanismes interns grinyolessin i esborrar de la foto la majoria dels que s’havien convertit en blanc de les dretes i el seu desmesurat pim-pam-pum (va optar per mantenir al seu lloc Grande-Marlaska). En quart lloc: demostrar que ell és el PSOE, tot el PSOE, i que tot el PSOE és ell; o sigui: fer un toc d’alerta després de l’esgotadora lluita amb Susana Díaz, caiguda en les primàries del PSOE andalús del juny.

A Sánchez li hauria agradat modelar també al seu aire la resta del Govern i treure’s de sobre algun ministre podemita, cosa a a la qual els morats es van negar en rodó. Malgrat això, que Pablo Iglesias ja no formi part de l’Executiu segurament compensa el frustrat anhel.

Fins aquí el què i el per què. Però en aquest episodi també és important el com, almenys al meu judici. La forma de procedir, vertiginosa, sorprenent, sense donar tot just explicacions als afectats i sense considerar en absolut l’amistat o com a mínim l’apreci que –en teoria– l’unia a alguns dels sacrificats, té, si algun, pocs precedents en la democràcia espanyola. 

Són molts els que han elogiat aquesta manera de procedir, i s’han repetit un grapat de frases fetes, com que en política no hi ha amics: que per triomfar s’ha de ser un ‘killer’, o que, al cap i a la fi, la política no és més que el comerç dels homes. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En la seva conferència ‘La política i l’art d’actuar’, del 2001, publicada en català per l’editorial La Campana, el dramaturg Arthur Miller constata que, com més t’acostes a qualsevol forma de poder, més teatre et veus obligat a fer. Seguidament Miller planteja, perspicaç: «La qüestió és: ¿fins a quin punt?». Ningú pot encarnar permanentment un personatge que li resulti absolutament aliè. És més, ningú que dirigeixi una empresa o un govern –siguin grans o petits– ho pot fer en una forma que xoqui o s’allunyi molt de com ell o ella és ‘en realitat’. 

Precisament per això, la forma taxativa i despietada –si m’ho permeten– exhibida pel polític Sánchez ens dona pistes sobre la persona Sánchez. I parlar de ‘la persona Sánchez’ significa interrogar-nos sobre quin és el caràcter, la personalitat, els seus valors profunds. És ben coneguda la seva demostrada i fèrria habilitat per resistir, de la qual ell mateix s’enorgulleix. No em puc deixar de preguntar, considerant el que hem vist, si, juntament amb la seva pròpia i exclusiva supervivència, rere la màscara de Sánchez batega efectivament alguna cosa més.