Restriccions i passos enrere

Les mesures per fer front a la pandèmia de la Covid-19 sempre han implicat una tensió entre les necessitats sanitàries urgents, la vitalitat de l’economia i el manteniment dels drets i llibertats individuals. Al llarg d’aquest període hem assistit a un equilibri inestable entre la salvaguarda de la salut i la imprescindible, per molts motius, reactivació social, des del primer estat d’alarma, que unificava criteris, fins a l’assumpció de diferents mesures, asimètriques, en funció de l’afectació de cada comunitat. Ara, l’inusitat, i en part inesperat, augment dels paràmetres que ens permeten calibrar l’abast de la crisi en aquesta cinquena onada provoca noves restriccions que, alhora, generen dubtes i rebutjos entre la ciutadania i els sectors afectats. La més cridanera, després del tancament de l’oci nocturn, és la prohibició de totes les activitats des de les 00.30 hores, inclòs el beure i menjar a l’espai públic, amb la limitació de les trobades a 10 persones. Aquest «toc de queda informal» o encobert, com ha manifestat l’alcaldessa de Barcelona, genera moltes queixes entre els responsables municipals, ja que la sol·licitud de la Generalitat als ajuntaments que limitin l’accés als espais públics, combinada amb la falta d’opcions per a l’oci reglamentat en època d’estiu, pot generar situacions de difícil control, amb la previsible proliferació de ‘botellons’ i festes improvisades. Algunes veus advoquen per la reinstauració d’un toc de queda, tal com ha implantat el Govern valencià amb el vistiplau de la justícia, perquè així, almenys, queda clara una restricció explícita, i no les recomanacions fins ara conegudes, en especial les que es refereixen a concerts o festes majors. Davant l’explosió de casos, majoritàriament entre els més joves, s’imposen mesures difícils de gestionar, però segurament imprescindibles, ja que, com adverteix el doctor Antoni Trilla, «mai abans havia vist corbes de creixement com les que hi ha hagut l’última setmana». No es tracta d’establir consells paternalistes (com el de continuar utilitzant la mascareta per fer visible la presència del virus), sinó d’actuar amb determinació (tornar a la mascareta obligatòria) i aprenent dels errors recents.

En altres latituds, la situació és també preocupant i amb respostes variables. Mentre que Boris Johnson, al Regne Unit, continua advocant per una reobertura pràcticament total a partir del 19 de juliol, en un deriva que recorda el seu primer posicionament davant la pandèmia, a França es planteja un dilema que genera controvèrsia: es tracta de convertir el passaport Covid, que havia de funcionar com a salconduit per viatjar, en un carnet per «afavorir la vacunació», que serà necessari per a bona part de la interacció social, un aspecte que xoca amb la protecció de drets individuals. 

Hem de ser conscients que aquest estiu no serà el final del túnel que s’havia pronosticat, i que s’assemblarà més al del 2020 que al dels estius prepandèmia, però, sense abaixar la guàrdia sanitària, ha de procurar-se també evitar una nova crisi en el sector turístic. L’equilibri sempre complicat entre contenir la propagació i superar el col·lapse sanitari i mantenir el pols de la vida econòmica i social.