Taula de diàleg Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Les pors d’ahir de ZP avui tenallen Sánchez

El món nacionalista ha superat bastant l’autonomisme i l’independentisme, malgrat no disfrutar d’una clara majoria social, s’ha convertit en una opció política i electoral tan normalitzada com qualsevol altra de les majoritàries

3
Es llegeix en minuts
Les pors d’ahir de ZP avui tenallen Sánchez

No sembla que hagi d’ajudar molt a construir una solució al conflicte entre Catalunya i Espanya l’intent del PSOE, del PSC i de les elits econòmiques de fer quallar la idea que la voluntat de Pere Aragonès de posar a sobre de la taula de diàleg amnistia i autodeterminació és sinònim de radicalitat o d’intransigència, i que allò assenyat rau a parlar exclusivament d’autogovern. Potser convindria, al Govern espanyol, enterrar els permanents fantasmes que en el passat ja van tenallar un altre president espanyol amb l’excusa de Catalunya. Va ser ZP qui un dia va afirmar, amb la mateixa rotunditat que Pedro Sánchez afirma avui, que mai dels mai se celebrarà un referèndum d’autodeterminació, que l’actual Estatut aprovat el 2006, per excel·lent, es mantindria vigent durant dècades.

Perquè, situats l’endemà del reconeixement de l’existència d’un conflicte polític de prou envergadura (quan tan sols, fa uns mesos, per a ell només existia un conflicte convivencial entre catalans). com perquè s’estableixi una relació basada en el diàleg bilateral entre governs, es demostra que la «qüestió catalana» va lligada a l’èxit o fracàs del projecte polític socialista.

A la Moncloa haurien de recordar que, malgrat el vot republicà (no de CiU) favorable a la investidura de Rodríguez Zapatero el 2004, aquest va pactar, d’amagat d’ERC, l’Estatut amb Artur Mas, cosa que va obrir les portes del retorn de Convergència al Palau de la Generalitat per la porta gran de l’abstenció de Joaquim Nadal. Al camí van quedar sacrificats el ‘compromesso storico’ de les esquerres catalanes sota la forma del Tripartit i els objectius del PSOE d’una reforma constitucional que pogués assumir plenament la plurinacionalitat de l’Estat.

Avui la realitat és molt diferent: el món nacionalista ha superat bastant l’autonomisme i l’independentisme, malgrat no disfrutar d’una clara majoria social, s’ha convertit en una opció política i electoral tan normalitzada com qualsevol altra de les majoritàries. És a dir, prou implantada com per poder garantir correlacions de forces favorables i/o determinants.

Al final, malgrat l’esforç de les terminals exteriors de l’Estat, difonent a través de centenars d’ambaixades i consolats que la taula de diàleg es limitarà a explorar una hipotètica negociació entre el Govern de l’Estat i un de caràcter simplement «regional», no pot amagar-se que la desigualtat entre els dos executius queda minoritzada pel fet que tots dos són producte del mandat de les urnes i sotmesos a paràmetres democràtics. En definitiva, només el reconeixement d’una taula de diàleg entre governs ja atorga a l’independentisme una carta de naturalesa mai abans imaginada.

L’altura de mires dels líders de l’esquerra espanyola s’hauria de reflectir en l’abandonament del bloqueig o veto a les posicions de l’altra part, si el que realment es persegueix és crear les condicions més favorables per construir un corrent d’opinió compartit entre constitucionalistes i independentistes, que associï resolució del «problema català» a conquesta d’una democràcia de més qualitat. És clar, Pedro Sánchez haurà d’estar disposat a pagar el preu que suposarà que a la taula de diàleg s’obrin tantes carpetes com propostes es posin, per part d’ell mateix i de Pere Aragonès, a sobre de la taula.

Notícies relacionades

L’experiència de Rodríguez Zapatero hauria d’il·lustrar Pedro Sánchez. El primer va creure que pactar amb CiU i abandonar el camí iniciat el 2004, de substituir el binomi encunyat a la Transició entre el PSOE i el pujolisme, també cofundador del règim del 78, per altres forces polítiques progressistes de les diferents nacions de l’Estat (ERC, BNG, EA, Chunta Aragonesista...) contribuiria a amansir el PP. ¡Quin error! Haver renunciat llavors al programa regeneracionista de l’Espanya plural ni va contribuir a superar un substrat anticatalà, molt arrelat en alguns sectors del mateix partit socialista, ni va comportar que el nacionalisme espanyol de base catalanofòbica se centrés. Al contrari, allunyada de tot tipus de ponderació, la dreta espanyola va convertir la falta de valentia de l’esquerra espanyola cap a Catalunya en carburant per recuperar el poder.

I el 2023 està a tocar.