Editorial

Esclat social a Cuba

És possible que el descontentament social l’hagin utilitzat tercers, però no ho haurien aconseguit si no es donessin els requisits per enardir el carrer

2
Es llegeix en minuts
Presidente cubano convoca a sus partidarios a combatir protestas callejeras

Presidente cubano convoca a sus partidarios a combatir protestas callejeras / Yander Zamora (EFE)

La crisi social accentuada per la carestia d’aliments i medecines en plena escalada de la pandèmia col·loca el règim cubà en una situació poc menys que insòlita. Des del Maleconazo de 1994 no s’omplien de manifestants els carrers de moltes ciutats de l’illa i no recorrien el Govern i el Partit Comunista de Cuba (PCC) a proclames tan escassament pacificadores com les fetes pel president, Miguel Díaz-Canel, entre les quals aquesta: «L’ordre de combat està donada: al carrer els revolucionaris». Tampoc en 27 anys s’havia vist tants joves implicats en la protesta ni s’havia donat la volta de viva veu a la consigna castrista ‘Patria o mort’, convertida diumenge en ‘Patria i vida’.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Amb independència dels que puguin explotar políticament la mobilització –el PCC dona per fet que els fils es mouen des dels Estats Units–, el cert és que les sancions imposades a Cuba per Donald Trump i la contracció del turisme a causa de la pandèmia han deixat l’economia cubana en estat catatònic. Des del període especial que va seguir l’enfonsament de la Unió Soviètica no es percebia un clima d’esgotament col·lectiu com el que ha desencadenat la crisi en curs. No és únicament que falti de tot, pesa també que només el 15% de la població ha rebut la pauta completa de la vacuna desenvolupada per científics cubans, que el desenvolupament del sector privat s’ha estancat si no ha retrocedit i que les últimes generacions perceben la mitologia revolucionària com una cosa sobrevinguda, aliena als seus anhels primordials, al coneixement d’altres entorns socials a què tenen accés a través d’internet.

El convenciment del PCC i de l’Exèrcit que és possible prolongar el model castrista després dels Castro sembla inviable o només possible mitjançant un sistema augmentat de control social. Si Cuba potser va ser en molts moments del passat la causa ètica de l’esquerra, va deixar de ser-ho fa bastant en vista de l’anquilosament del règim, del seu perfil dictatorial i de la impossibilitat de reformar-lo en un sentit democratitzador, de restitució de l’autonomia als ciutadans. Si el lèxic revolucionari va aconseguir la complicitat dels cubans en un primer moment, avui interessa a un auditori en franc retrocés per simple renovació vegetativa.

És molt possible que en el desenvolupament dels esdeveniments a Cuba hi hagi alguna cosa d’utilització del descontentament social per part de tercers, però aquesta maniobra no seria factible si no es donessin els requisits mínims per enardir el carrer. I és un cas de ceguesa política manifesta la decisió dels dirigents d’encoratjar la confrontació, que és tant com dir d’endinsar-se en la fractura entre els partidaris i els contraris a continuar instal·lats en un model que, es miri per on es miri, és inservible per consolidar-hi el futur.