Una sèrie de referència

Ai, com hem canviat...

Tinc la mateixa edat dels actors de ‘Friends’, i veient-los de nou vaig recordar la reunió dels companys d’institut, quan vam complir tots 50 anys

1
Es llegeix en minuts
Ai, com hem canviat...

HBO

Holden Caulfield, la senyora Bovary, la Cecília Ce, Garp i Gurb... Passen els anys i els recordo tal com els vaig imaginar mentre llegia les novel·les. Potser els trets del rostre s’han difuminat, però les rellegeixo i em tornen sense les xacres del temps. És tot el contrari del que passa amb la ficció audiovisual, sobretot de les comèdies realistes: les segueixes durant uns anys, et fiques a la vida dels protagonistes, la sèrie s’acaba. De tant en tant en veus fotos i la possibilitat que un dia tornin no s’esvaeix mai del tot, però mentrestant ells continuen fent-se grans.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Tot això s’ha fet evident aquests dies amb el capítol especial de ‘Friends’ que ha emès HBO. Amb molt bon criteri, no han ressuscitat la sèrie amb trames noves, sinó que els actors s’han mostrat tal com són: persones que han envellit igual que nosaltres, només que són milionaris i han abusat una mica del bótox. Jo tinc la mateixa edat que ells i, veient-los junts de nou, em va fer pensar en la reunió dels companys d’institut, quan vam fer 50 anys: aquella barreja de vergonya i confiança, d’incomoditat i emoció. Fins i tot l’estranyesa d’haver de reviure una mena de personatge: el jove que eres aleshores.

'Friends' recull l’evolució social de finals del segle XX, el pas del món analògic al digital, també pel que fa a les formes de veure’l: primer a al tele, en capítols setmanals, després en DVD i finalment, de nou, a les plataformes digitals. Vista ara, la sèrie mostra una realitat força inversemblant—no hi surt gairebé cap actor negre, els gais són episòdics, l’economia no és un problema—, però és defensada per sis actors en un estat de gràcia, ben perfilatss perquè els espectadors s’hi identifiquin, uns guions enginyosos i la dosi justa de cursileria sentimental. Amb pocs episodis entens que van saber replicar un món paral·lel on s’estava molt bé, amb una realitat pròpia, tancada. Gairebé com un experiment que begués de la gran comèdia americana i alhora anticipava fenòmens com 'El show de Truman' o 'Gran hermano' (sense la celebració de la idiotesa). Potser per tot plegat, avui dia els més joves també s’enganxen a la sèrie.

Temes:

Sèries