Au revoir Monsieur Zidane

L’última imatge de l’entrenador que li va donar tres Champions seguides al Reial Madrid és a la rotonda de Valdebebas, conduint el seu Audi, en silenci.

Així se’n va, amb la notícia de la seva marxa saltant a l’escena digital durant la tanda de penals de Gdansk, i amb el comunicat del club confirmant l’adeu en segon pla de les primeres pàgines que ocupava, per mèrits propis, el Vila-real i la seva Europa League.

Res és casual. Però els artífexs de l’estratègia comunicativa haurien de mesurar el que es llança. No sigui que el francès algun dia de cop i volta expliqui la veritat del que ha patit durant aquests últims mesos. Sofriment per traïció i absència de reconeixement a la seva feina per part de qui el març del 2019 l’havia trucat perquè acudís al rescat. («Torno perquè el president em va trucar i no podia dir que no», reconeixia llavors Zinedine.)

Els crítics més ferotges

Com quan al desembre periodistes pròxims al club el donaven per liquidat creient el Reial Madrid descavalcat de la Lliga i amb escasses opcions d’arribar lluny a la Champions. Sí. Es va insinuar llavors que Florentino no l’acomiadaria, però que el club esperava que ell fes un pas endavant.

Doncs l’ha donat. I renunciant al seu any de contracte. Però arribant fins a l’última jornada amb opcions de títol i caient a la tornada de les semis de la Champions. Això sí, allà a Londres Zidane va treure la seva pitjor versió tàctica, donant munició amb la posició de Vinicius als seus crítics més ferotges.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Així s’escriu la història. Zidane ha sigut el millor que li ha passat al Reial Madrid en els últims anys. Un home la sola presència del qual al vestuari imposava el respecte que només es guanyen els qui han sigut futbolistes de la seva talla. Que va saber guiar un vestuari tan atapeït de bons futbolistes com d’egos, sense buscar cap protagonisme i sent el millor portaveu possible del club a la sala de premsa. No es pot ser més elegant.

Sense un supercrac i amb anys a sobre sobre els Marcelo, Modric, Benzemá i Ramos, amb 63 lesions, sense públic i sense el Hazard de veritat, ha aconseguit remar fins a la vora. La culpa de l’any en blanc no és seva. Es mereixia un altre adeu. És de ben parit ser agraït.