Sobre espectacles i litúrgies

Anem a pams. Hi ha hagut dues maneres diferents d’afrontar la presència de Lleó XIV entre nosaltres. Parlo en general, perquè és cert que hi ha hagut interferències i característiques que s’han repetit al llarg de l’estada. Posem-ne un exemple. En la vigília d’oració al Santiago Bernabéu van intervenir uns quants joves que van fer preguntes al Papa. Totes cronometrades, totes amb la resposta del Pontífex a punt. Les vivències de la fe, els dubtes, l’eclosió de la devoció. Totes fetes per joves ben vestits i molt predisposats. A Montjuïc, també van fer una cosa similar. També hi va haver espectacles (ho dic bé: espectacles) molt dubtosos des de la perspectiva estrictament religiosa. A Madrid, mentre esperaven el Papa, van desfilar per la gespa dos passos de Setmana Santa, del Crist de Medinaceli i de la Verge de l’Almudena, com si fos un ‘pas de deux’, mentre que a Barcelona es va exhibir una rèplica del Crist de la Sagrada Família que va entrar a l’estadi enmig de l’èxtasi dels assistents que, tant en un lloc com en l’altre, no paraven de cridar: "Aquí està la juventud del Papa". I també van actuar, a tots dos llocs, aquests noiets de Hakuna, ensucrats i catòlics de bona família, amb polos de marca i desimboltura juvenil, entestats a "alçar la mirada" amb un aire de David Bisbal passat pel sedàs del conservadorisme més tenaç.

Però també hi va haver diferències. La posada en escena de Madrid (a la vetlla, a la missa del Corpus) era com si fos pensada en clau de competència contra l’auge dels corrents evangèlics i neocatecumenals, especialment intensos a la capital espanyola. Recordem que, a finals de maig, el Festival Esperanza va aplegar milers de persones al Palacio de Vista Alegre, organitzat per la Billy Graham Evangelistic Association, i que fa un mes, més de 40.000 fidels van omplir el Metropolitano per escoltar la conversió de Dani Alves.

Notícies relacionades

Desencallar en defensa

Barcelona i l’orgull compartit

Així potser s’entenen més les arravatades confessions, la congregació de masses (com si la CEE digués: "Som més que vosaltres!") i la misèria estètica i moral madrilenya. ¿Exagero? Reviseu la ‘retransmissió’ del partit de futbol a càrrec de Manolo Lama i Paco González en què es relaten les "‘jugadas de la Iglesia, que mete goles todos los días’" mentre uns xavals vestits de groc fan gol a una porteria sense porter. O l’actuació d’un tal Guille Proff, un capellà que fa cançons infantils sobre el "Papá León". El Papa va dir a Madrid que "la religiositat no sigui un museu del passat per visitar", però el cert és que el perfum del nacionalcatolicisme, amb la custòdia sota pal·li, va impregnar l’estada a la vila. Això sí: amb aquest rerefons d’espectacle kitsch o, com ha dit l’editor Ignasi Moreta, de "parafernàlia idòlatra, amb protagonisme dels ultramuntans".

A Catalunya, en canvi, va guanyar una aposta més romana, si se’m permet. Diego Sola, que ha escrit una història dels papes a l’Editorial Fragmenta, deia que la visita de Lleó XIV era "un exercici de diplomàcia vaticana de primer nivell". Més enllà de l’ús del català (que ha estat, reconeguem-ho, molt més present del que podíem arribar a pensar, tot i la tossuderia del cardenal Omella: en els cants i els himnes, en les oracions, en les homilies, en la benedicció de la Torre de Jesús), el Papa aquí ha exercit més com a bisbe de Roma que com a pontífex. Des de la primera cerimònia a la Catedral fins a la missa a la Sagrada Família: les peces en gregorià, el llatí, el català amb més arrels catòliques populars, el ritus on el Vaticà excel·leix, el que es converteix en un fil que relliga la tradició amb l’assemblea de creients (l’ekklesia del cristianisme primitiu), on la forma genera sentit i transcendència, s’ha imposat amb rigor i sense excessos, contingut i robust. Quant a l’espectacle final, el de la lluminària de la torre, ja s’han fet servir tots els adjectius laudatoris possibles, però, això sí, ja no forma part de la crítica litúrgica.